Guerra calenta avui. Guerra freda per sempre?

Que fàcil que és enganxar-se a Twitter i a la televisió per satèl·lit i indignar-se i desconcertar-se davant de la tragèdia humana que es desplega a Ucraïna: els valerosos resistents plantant cara miraculosament als agressors russos; un demòcrata, Zelenski, contra Putin, un dictador criminal i boig; les riuades de refugiats travessant les fronteres; les piles de cadàvers i les ciutats destruïdes. Per fi està en camí l'ajuda per als ucraïnesos assetjats, una ajuda procedent d'un Occident que de mica en mica s'està adaptant a una Rússia que ja no es pot tractar com abans. Tot i així, ¿aquest arsenal d'armes que els han promès els serà encara d'alguna utilitat a les forces ucraïneses quan arribi?

La guerra ha començat. Rússia ha comès un error garrafal en aquesta primera ronda de la invasió, però ara comença una segona ronda i només podem fer especulacions sobre la tercera. Tot i reunir un exèrcit invasor enorme, Moscou fins ara no ha volgut enviar tots els efectius a Ucraïna. Però ¿i si això estigués a punt de canviar i Rússia intensifiqués la violència? Ja ha recorregut a les brutals brigades txetxenes. ¿I si fa el mateix amb els mercenaris del Grup Wagner i l'exèrcit bielorús per trencar la resistència ucraïnesa?

Ara com ara ningú té clar, i menys encara els mateixos russos, què esperen treure’n. ¿El seu objectiu és apoderar-se de tot Ucraïna o només d'una part? ¿I què pretenen fer-ne un cop la tinguin en el seu poder? Mentrestant, ¿el govern ucraïnès evitarà la seva decapitació i continuarà lluitant encara que caigui Kíev? ¿La frontera amb els països de l'OTAN es mantindrà oberta i els subministraments militars continuaran entrant-hi? Si Rússia intenta tallar els subministraments, ¿això es traduirà en un enfrontament militar amb l'OTAN?

Tenim l’esperança que els dirigents russos s’adonin de la inutilitat de les seves accions, s'aturin i girin cua. Per desgràcia, l'esperança és una mala consellera. Si la guerra convencional es transforma en una llarga i sagnant guerra de guerrilles, hi haurà desenes de milers de morts. El que quedi de l'exèrcit d'Ucraïna, cada cop més debilitat, continuarà lluitant, però serà sobretot la resistència popular la que mantindrà viu el combat.

Quan les baixes russes comencin a créixer sense parar; quan les forces de l'OTAN s’agrupin a les fronteres i s’intensifiqui l'aïllament diplomàtic i físic respecte a Occident; quan les sancions econòmiques comencin a passar factura i hi hagi cada vegada més oposició dintre del país, ¿caurà Putin en la desesperació? Ja s'han esgrimit amenaces nuclears. Seria il·lús pensar que els alts comandaments militars russos podrien desobeir les ordres de fer un ús limitat de l’armament nuclear, sobretot en maniobres de demostració, potser al mar o a la mateixa Ucraïna. Ara bé, qualsevol cosa que impliqués un risc seriós de represàlies nuclears probablement portaria a un cop d'estat a Moscou.

Malgrat les amenaces, la perspectiva d’atacs amb armament nuclear és encara prematura. L'avanç militar rus ha perdut contundència temporalment, però els ucraïnesos no donen senyals de passar a l'ofensiva. El territori capturat no es recuperarà aviat. Occident ha traçat una línia més enllà de la qual no permetrà els vols, ni oferirà cap defensa aèria. Des del punt de vista diplomàtic i econòmic, Rússia ha patit un fort revés, però conserva el ferm suport de la Xina. Els governs de l'Índia i el Brasil també li fan costat, encara, si més no de moment. Per erosionar la coalició contrària a Rússia, els propagandistes i tontos útils de l'extrema dreta i l'extrema esquerra continuen propalant afirmacions absurdes: que Ucraïna està desenvolupant armes nuclears, que els neonazis ucraïnesos cometen genocidi i que l'OTAN és un bloc militar agressiu que amenaça Rússia. Si aquestes mentides circulen i es fan prou grosses, potser encara aconseguiran influir en l'opinió pública occidental.

El que estem presenciant no estava previst. Supera els límits de la nostra comprensió. Estàvem segurs que Putin seria sensat i no lliuraria una guerra temerària basada en deliris conspiradors. Segur que l'amenaça de sancions el dissuadiria de tirar endavant. Quan assistim als horrors que veiem desplegar-se al mòbil i intentem entendre, des del pla psicològic, el significat de la nova realitat, ens resulta molt fàcil deixar-nos seduir per la idea que tot això és un malson i que aviat recuperarem la normalitat. La pau s’imposarà de nou, enterraran els morts, els refugiats tornaran, les ciutats d'Ucraïna es reconstruiran i tot serà una altra vegada normal, i mentrestant nosaltres ens centrarem en recuperar-nos de la pandèmia del covid i els nostres governs dedicaran els seus esforços al canvi climàtic, el creixement de la Xina i els innombrables reptes que afronten les nostres societats.

Però, per molt atractiu que ens resulti, és impossible negar la nova realitat estratègica i fer veure que no existeix, o que les coses ja no poden empitjorar. Després de l’agressió del 2014, la UE hi va respondre amb unes modestes sancions econòmiques i l'OTAN va començar a centrar-se en una defensa limitada del seu flanc oriental. Pel que fa a la resta, l’activitat econòmica va continuar com abans. Però una setmana després d’aquesta última agressió, molt més mortífera, s'ha produït una situació absolutament diferent. No hi ha dubte que, durant els pròxims mesos i anys, Occident reforçarà a gran escala les seves defenses, que inclouran concentracions militars més nombroses estacionades permanentment a prop de les fronteres de Rússia, Bielorússia i Ucraïna. El recent canvi en la política alemanya sobre la despesa en matèria de defensa és el primer pas d'aquesta transformació. Si Finlàndia s'incorporés a l'OTAN, l'Aliança compartiria una frontera encara més llarga amb Rússia.

Les repercussions a anys vista d'aquesta crisi evolucionen més de pressa que la nostra capacitat d’entendre-les. Ara Rússia està literalment aïllada d'Occident. El xoc de l'agressió de Moscou ha donat l'impuls necessari per aprovar mesures polítiques abans impensables, però per revertir-les farà falta un xoc encara més gran.

Tot i que potser és prematur, els responsables polítics han de pensar què caldrà per normalitzar les relacions amb Rússia. ¿Només seria acceptable la destitució de Putin, la restauració de la sobirania ucraïnesa i el pagament de les indemnitzacions? ¿Rússia podrà sortir-se amb la seva sense una greu sanció per la seva agressió? ¿Què faria falta perquè Occident ja no se sentís amenaçat per la perspectiva de l'agressió russa i tornés a col·laborar-hi? Tot i que ara és més necessari que mai avançar en el control de l’armament nuclear i convencional, l’escassa confiança que hi havia abans de la invasió s'ha evaporat del tot. Si no es pot confiar en els dirigents russos, ¿com s’hi pot restablir una relació de cooperació d’algun tipus?

Les respostes a aquestes preguntes tan difícils han de constituir el fonament de les polítiques occidentals, no podem ajornar-les fins més endavant. És inevitable que, si no hi ha unes polítiques clarament definides, sorgeixin fissures, s’erosioni la unitat occidental contra les accions de Moscou, l'oposició russa s'enfonsi i la crisi de seguretat es mantingui indefinidament.