El calendari escolar no és el problema
Sorprèn la reacció irada dels sindicats de l’ensenyament per uns pocs dies d’avançament de l’inici del curs. Com a mer observador, tanta irritació fa pensar que la tan desmesurada reacció convocant diversos dies de vaga ha de respondre a altres assumptes pendents. Em temo que, com passa amb les rebequeries, aconseguirà el contrari del que pretén. El col·lectiu de professionals de l’ensenyament ha viscut dos anys de molta pressió i desconcert, és cert. Però no sembla que el rebuig al canvi de calendari hagi de ser allò que expressi millor el malestar acumulat.
AVANÇAR una setmana l’inici del curs és bo per a les famílies, que s’estalvien el trasbals d’haver de fer compatibles feina i criatures una setmana més després de les vacances d’agost. És bo per als alumnes, també, en la mesura que es redueix la llargada -encara excessiva- d’un període vacacional tan extens que alenteix la represa dels hàbits de treball. I hauria de ser bo per als mestres i les escoles perquè, sense cap increment de la seva càrrega de treball, hauria de permetre planificar el curs amb anticipació durant el mes de juliol, i alhora forçaria el mateix departament a ser més diligent en els nomenaments de professors per al curs següent.
PER AIXÒ dic que tot plegat sorprèn, encara més quan les protestes arriben per una qüestió merament organitzativa i no pas per provocacions com la recent intromissió dels jutges en el model d’immersió lingüística. I, sobretot, que no hi hagi hagut resposta pels canvis que introdueix la reforma dels currículums de primària i secundària obligatòria. Perquè si alguna cosa pot alterar el treball escolar són els canvis que s’estableixen amb la Lomloe i els que es proposen des d’aquí. La lectura dels esborranys del decret d’ordenació dels ensenyaments del departament, inquieta. Hi segueix predominant la retòrica espessa que més que explicar i justificar els canvis, els emmascara. A més, més enllà de la distribució horària per matèries -amb afectacions greus en les àrees artístiques a primària o la desaparició de la filosofia a secundària-, a l’aula hi portarà més confusió que canvis. I s’hi respira aquell tipus d’intervencionisme que delata desconfiança en el col·lectiu professional en lloc de fonamentar-se en la llibertat amb què els equips docents haurien d’afrontar el seu treball amb respostes diverses i avaluables. Més enllà de l’acomodació a les retòriques ideològiques del moment, ¿és segur que els nous currículums donaran resposta als grans problemes del sistema educatiu?
ELS DESAFIAMENTS educatius actuals són veritablement gegants, però no sembla que es puguin atendre només amb canvis retòrics, de relat. Un d’organitzatiu, per exemple, és el de la sobrecàrrega burocràtica, que, precisament, acaba impedint als claustres atendre i debatre les qüestions de fons. Un altre és el de l’avaluació del sistema, fàcil d’acomodar al marge de les evidències que mostren la degradació dels resultats escolars. En tercer lloc, se segueix pensant que es pot canviar l’escola sense canviar l’accés i els plans de formació universitària dels docents, uns aspirants amb perfils d’implicació cada vegada més allunyats de les velles vocacions pròpies del magisteri. Quart i antic desafiament, caldria no fiar-ho tot a l’acomodació a les ideologies del moment -la sostenibilitat, la perspectiva de gènere, la diversitat, la consciència global...-, i atendre millor i sense prejudicis els avenços que es produeixen en els coneixements científics, com ara els de la neuropedagogia. I, cinquè, res de tot això no és possible si l’administració educativa no sap guanyar-se la confiança dialogant amb franquesa amb tots els agents educatius, cosa que aquest darrer conflicte mostra fins a quin punt ha perdut.
