D’avui en vuit serà 8 de març, i aquesta setmana, per encàrrec de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, vaig moderar una taula rodona sobre com la desigualtat de gènere va més enllà de la famosa bretxa salarial. Tres exemples: el 74% de les feines a temps parcial les ocupen dones, i són elles, en un 87% dels casos, les que interrompen la seva carrera professional per fer-se càrrec dels fills. Hi ha menys recerca i, per tant, menys dades sobre els efectes adversos dels medicaments en dones que en homes. I, de mitjana, les dones dediquen onze hores més a la setmana que els homes a la cura dels fills, i quatre hores més en les tasques domèstiques.
Les dades anaven caient amb precisió, aportades per tres professores d’economia en primera línia de la recerca internacional en matèria de gènere, Lídia Farré, Libertad González i Judit Vall. Una evidència va quedar demostrada: tot i que hem progressat molt, el sostre de vidre s’ha esquerdat però no s’ha trencat. Com ho podem aconseguir? A l’hora de les solucions, van aparèixer les intuïcions.
De referents d'èxit professional per a les dones n’hi ha, i això ha trencat certs estereotips. Posem l’exemple del futbol: les nenes veuen noies jugant per la tele i s'emmirallen en Alèxia Putellas i es compren samarretes amb el nom d’Aitana Bonmatí. I els nens veuen que esclar que les nenes poden jugar a futbol. ¿Però veuen si tothom comparteix les feines de casa? Més aviat no. És a dir, el que ara ens cal són models masculins, referents de cura. I no cal dir que el primer referent per a la canalla és a casa. En resum: els homes tenen assumit que les dones treballin fora de casa, però que els homes treballin per igual dins de casa és una assignatura encara pendent d'aprovar.
