Calen eleccions metropolitanes?

Manchester i Liverpool tenen, des de l’any passat, alcaldes metropolitans escollits directament. Són els caps visibles d’unes noves institucions metropolitanes que conviuen amb els municipis i que s’encarreguen de coordinar serveis com el transport, el planejament urbanístic, el desenvolupament econòmic i l’habitatge. La ciutadania vota l’alcaldia municipal i alhora una alcaldia metropolitana. El mateix model existeix a Londres, Stuttgart i Hannover, i està previst que s’estengui a París i a Lió a partir del 2020.

Un dels arguments per defensar que s’escullin directament les alcaldies metropolitanes es basa en la idea que les institucions metropolitanes seran més legítimes davant la ciutadania, que podrà demanar comptes i explicacions sobre les polítiques. Disposar de representació directa a escala metropolitana implica que hi ha una campanya i un programa electoral sobre el qual es pugui debatre i adoptar compromisos. Escollir directament l’alcaldia metropolitana també dona visibilitat a la institució i reforça el lideratge metropolità. En les estructures metropolitanes sense elecció directa sol haver-hi un consell format per alcaldes i regidors que tenen la tasca de gestionar serveis d’abast metropolità, però que en canvi són elegits al seu municipi i són responsables davant dels electors del seu municipi, no del conjunt de l’àrea metropolitana. A més a més, el seu mandat en el si del govern metropolità està lligat al calendari electoral municipal: si hi ha canvis en les majories polítiques locals, canvia també la composició del govern metropolità. Per tant, la continuïtat dels consellers metropolitans no depèn de la seva feina a escala metropolitana sinó municipal. En canvi, escollir directament els representants de l’àrea metropolitana afavoreix trobar persones compromeses amb els reptes metropolitans i que vetllin pels interessos del conjunt dels municipis. Amb tot, aquesta opció és més costosa (unes noves eleccions) i pot generar resistències polítiques a causa de la magnitud de l’elecció (les àrees metropolitanes agrupen un volum de població considerable i la persona escollida esdevé una figura política destacada).

Hi ha un altre tipus de legitimitat democràtica: la legitimitat assolida pels resultats de l’aplicació d’una determinada política o acció pública. Un exemple de legitimitat pels resultats és l’Àrea Metropolitana de Barcelona: no hi ha cap estructura d’elecció directa en l’àmbit metropolità (està formada pels alcaldes i els regidors municipals que hi estan representats) i la institució és percebuda com un ens de prestació i gestió de serveis. Plantejar-se, doncs, l’elecció directa dels seus representants implica atorgar un altre tipus de legitimitat a aquesta institució, fer-la més visible i enfortir-ne el lideratge. Malgrat que en algunes ocasions aquesta idea s’ha posat sobre la taula, no se n’ha fet un veritable debat públic. Una recerca realitzada en el si del Grup de Recerca en Estudis Locals de la Universitat de Barcelona posa de manifest el rebuig ciutadà a aquest tipus d’elecció. La majoria tant de les persones enquestades com de les participants en grups de debat no entenen per què cal escollir directament uns representants d’una institució que desconeixen. Els sembla lògic que algun ens coordini polítiques metropolitanes com el transport i el tractament de residus, però no veuen la necessitat de dotar-lo d’una representació escollida directament. Aquest raonament s’aplica a altres àmbits de govern local com les diputacions i els consells comarcals.

Aplicant la idea anglosaxona de no taxation without representation (no es poden pagar impostos sense representació), s’entén que si existeix una institució metropolitana que recapta impostos i que pren decisions vinculants per als municipis cal que els ciutadans en puguin elegir els representants. Per tant, la decisió d’escollir o no els consellers metropolitans depèn en gran mesura de quines competències i finançament té l’estructura metropolitana. Aquesta és, doncs, la qüestió fonamental. ¿Volem que l’Àrea Metropolitana de Barcelona sigui un veritable govern metropolità? ¿Volem que tingui més competències i més autonomia fiscal? ¿O preferim que sigui un ens de gestió de perfil més tècnic que polític? Cal d’entrada un debat sobre aquesta qüestió entre els alcaldes que en són membres per poder plantejar l’elecció directa. Veurem si a les pròximes eleccions municipals les diverses candidatures de l’aglomeració de Barcelona hi encabeixen el debat metropolità i en fan pedagogia o si, al contrari, plantegen els debats únicament a escala local, aïllant el seu municipi de la realitat metropolitana.