L’economia catalana està demanant a crits un impuls renovador. La crisi financera de 2008 a 2014 i la crisi sanitària han estat més greus aquí que al nord dels Pirineus. És evident que alguna cosa falla quan les coses ens van pitjor sigui quina sigui la naturalesa de la crisi. Per altra banda, massa joves ben formats es veuen obligats a marxar. A hores d’ara em sembla que totes les persones mitjanament informades saben que ens cal reindustrialitzar-nos, i que aquesta reindustrialització passa per una millor educació bàsica, més recerca, més transferència de tecnologia i, sobretot, per la voluntat col·lectiva d’impulsar projectes econòmics innovadors.
Ens hi juguem molt, perquè sense una renovació que augmenti significativament la productivitat per hora treballada, el nostre estat del benestar -la sanitat, l’ensenyament i les pensions públiques, entre altres serveis- està condemnat a la inanició. L’oportunitat, per altra banda, és clara: aprofitar els fons Next Generation, que estan dissenyats precisament per reindustrialitzar-nos i que tenen un volum extraordinàriament elevat. Només els recursos a què té dret Espanya entre 2021 i 2023 -73.000 milions d’euros- equivalen a més de dos Plans Marshall i mig (el Pla Marshall va consistir en un donatiu dels EUA igual al 2% del PIB dels països beneficiaris, i 73.000 M€ equivalen al 5,6% del PIB espanyol).
El govern de la Generalitat ha començat a fer els deures aprovant un pla (Catalonia Next Generation) en què ha establert les prioritats que pretén aconseguir. Dic que ha començat a fer els deures perquè la major part dels projectes s’han de concretar perquè siguin operatius, i no està clar que tots ho puguin ser.
Però els principals problemes a què ens enfrontem perquè els fons ens siguin eficaços rauen en el seu gestor, que és el govern espanyol.
El primer problema és que el govern està més preocupat per no fracassar que per triomfar. M’explicaré. Espanya és un estat membre de la Unió Europea que tradicionalment té dificultats per executar els fons que aquesta li assigna. Sovint perquè no és capaç de trobar prou projectes que compleixin els requisits i sempre perquè la tramitació administrativa és massa lenta. Com que constituiria un fracàs polític descomunal arribar a finals de 2023 sense haver executat una proporció molt elevada dels 73.000 milions, les decisions que s’estan prenent prioritzen la facilitat de la despesa per sobre del seu valor estratègic. A la pràctica, això significa que els fons disponibles s’estan fragmentant en una miríada de partides i subpartides pressupostàries administrades per òrgans administratius diversos, els quals no sempre tenen ni la vocació ni l’obligació de perseguir la transformació de la nostra economia.
En segon lloc, perquè, encara que s’ha anunciat que les comunitats autònomes i els ens locals gestionaran la meitat dels recursos, el govern espanyol pretén que totes les decisions siguin preses centralitzadament. Això significa que el ministeri X executarà directament una part dels recursos que li siguin assignats (convocant licitacions i subvencions competitives), i la resta la transferirà als ens territorials amb instruccions precises de què n’han de fer.
Cap d’aquestes dues decisions és irracional. Pel que fa a la primera, és molt difícil invertir bé tants recursos en tan poc temps; pel que fa a la segona, qui haurà de justificar davant la Unió Europea el destí dels recursos serà el govern espanyol. A més, en alguns casos ens poden beneficiar. Per exemple, a l’hora d’assignar els recursos espanyols en ciència, indústria o salut ens resulta millor, en principi, un procés centralitzat competitiu (en què guanyin els millors projectes, vinguin d’on vinguin) que un repartiment proporcional en funció de la població.
Ara bé, tot això és tant com dir que les nostres necessitats estratègiques seran abordades si coincideixen amb les decisions que prengui el govern central. En el cas de l’electrificació de Seat podem respirar tranquils, perquè sembla clar que el govern central la considera, com nosaltres, una prioritat. En el cas de la fabricació de bateries, en canvi, no podem confiar gens que el govern central no consideri amb molta simpatia indrets alternatius a Catalunya.
Si el nou govern de la Generalitat vol que les seves prioritats rebin l’oportú impuls, haurà de negociar de valent amb el govern espanyol per canalitzar les seves accions en la direcció adient. Això ha de significar, entre altres coses, mobilitzar tots els seus diputats a les Corts. Que han de ser tots em sembla que és una cosa que hauria d’estar clara en el pacte d’investidura, perquè l’alternativa és acceptar -per bé o per mal- el que se’ns assigni.
Miquel Puig és economista.
