L’estimada Anna Manso escrivia a l’ARA un article sobre “homes infantilitzats” on explicava que havia vist una dona en una cotilleria del seu barri que li comprava calçotets al seu marit. “A mi tot plegat em treu de polleguera, perquè encara és hora que vegi un home entrar en una cotilleria o en una botiga de roba interior i comprar calces de cada dia per a la seva parella. Roba interior sexi, sí; sostens bàsics, no”, deia ella. La qüestió em sembla interessantíssima, però, sobretot, per la idea de roba sexi contraposada a la roba de cada dia.
És cert que abans hi havia la roba interior de color carn, que associàvem a les senyores grans de llavors. Però fins i tot el color carn ara es diu nude i ja resulta modern. La roba sexi d’abans era la de puntetes, la de color negre o vermell. Ara, potser ho segueix sent. Abans, la iaia et deia que sempre havies de portar la roba interior neta i conjuntada “per si tenies un accident”. Avui, hi ha una frontera molt més diluïda entre el que és roba sexi i roba de diari. Diria que tota la roba de dona és sexi. La blanca de cotó, l’esportiva, de color gris, la de puntetes, la negra bàsica, la de colors, la de cors, la de ratlles, la de cucurutxos de gelat... Justament, per a les trobades espontànies, el que compta és que no sembli que t’havies vestit perquè sabies que hauries de desvestir-te. Les cadenes de roba interior i d’estar per casa –quines ganes d’hivern que fa la roba d’estar per casa– han aconseguit que et puguis comprar uns sostenidors i set calces de conjunt.
Una altra cosa, ja ho entenc, és la roba interior masculina. Per a mi, els calçotets preparats per ser sexis (per exemple, els vermells) em farien riure. Trobo que tots els calçotets són sexis, absolutament tots, excepte uns.
