Cal trobar una sortida digna a 8TV (i 3)

Ho vam deixar que constatàvem la impossibilitat de fer una televisió comercial d’abast català només amb el que dona el mercat publicitari. I escrivia que l’estratègia de 8TV sembla passar per aprimar-se, encara que sigui assumint la seva condició de residual. Aquesta setmana hem sabut que es prescindeix del programa Catalunya directe i que Alfons Arús perd una hora de les quatre de programa, la qual cosa confirma la meva tesi.

Però si es renuncia a batallar amb les altres generalistes, ¿no caldria aleshores maximitzar el seu benefici social? Posar sèries que ja es veuen en tercera instància, i que ni tan sols s’ofereixen en català, és un malbaratament de l’espai radioelèctric públic de la Generalitat. Tant per tant, seria més profitós cedir aquesta eina -l’únic canal privat nacional, poca broma- al tercer sector i a les entitats de la societat civil. Encara que fos parcialment.

No es tracta de revocar cap llicència -encara que no es compleixin els compromisos pels quals va ser adjudicada- sinó d’explorar una veritable col·laboració público-privada. Si el grup Godó, o qui sigui, té una idea per a un programa concret, té aquesta eina per rendibilitzar-lo, sense la pressió d’haver de sufragar una graella sencera. L’ Arucitys és un exemple de manual: tres lustres de trajectòria per a un format que seria de difícil encaix a TV3. Per a la resta de la programació, La Xarxa podria jugar un paper destacat. Tenim aquí una estructura en la qual s’inverteixen 15 milions d’euros públics però que no impacta gens perquè, fa un temps, va renunciar a tenir un canal de televisió ordinari (en favor d’esdevenir un gran banc de continguts que s’intercanvien les emissores de proximitat).

És a dir, en comptes de posar Wallander en prime time, que és del 2008, es podria programar el millor espai de cinema que s’elabori en una televisió local. Es cobriria així un buit deixat (lamentablement) per TV3. Encara més: una mínima inversió podria millorar ostensiblement la factura del magazín en qüestió. Seria l’al·licient per als joves que estan fent projectes amb una sabata i una espardenya. Si hi aportes 100.000 euros -que els permet viatjar a festivals, professionalitzar-se, comprar equipament- i els impliques en la comercialització del programa (aprofitant que es converteix en nacional), crees un cercle virtuós: més televisió cultural, planter de professionals, millora de la quota del català a la petita pantalla.

I d’on sortirien els diners? Una idea: TV3 paga 1.800.000 euros a l’any per emetre l’HD a través del múltiplex que la Generalitat va concedir a Godó. Si es recuperés aquest espai radioelèctric -al capdavall és un bé públic, i Godó ja en treu un rendiment net rellogant espai a Barça TV- es podrien fer 18 ajuts de 100.000 euros amb el mateix esforç econòmic. És només un exemple al vol, esbossat.

Ramon Rovira acaba d’assumir el comandament del canal. A l’espera de veure quin projecte presenta -si hi ha projecte i no només esllanguiment controlat-, la col·laboració entre públic i privat sembla el més oportú per servir el país amb una eina, a hores d’ara, notablement desaprofitada.