Cal prohibir l'adolescència digital?

Cal agrair que Austràlia hagi fet un pas important en termes legislatius amb la prohibició de l’ús de xarxes socials entre menors. Però la clau ni és la restricció per se ni la frontera dels 16 anys. La gratitud, en canvi, neix pels debats que permet obrir vers les plataformes digitals: prou de comerciar amb dades de menors i fins aquí l’explotació de vulnerabilitats. La pregunta de fons seria si ens volem limitar a protegir prohibint o si apostem per marcar quins entorns digitals volem potenciar. Dit d’una altra manera: seguirem intentant posar portes al camp o bé ens atrevirem a qüestionar la forma de llaurar la terra?

Podem entretenir-nos en les fissures de la mesura, que en té, però això no la fa menys valenta. Hi ha una qüestió d’abast: afecta només algunes de les xarxes socials (deixant sense afectació WhatsApp, YouTube i videojocs en línia). Trigarà encara dotze mesos a aplicar-se i cal veure com seran d'estrictes en els mecanismes de responsabilitat. Sabem, de legislacions d’altres matèries, que per a les grans empreses és preferible pagar la multa que aplicar la normativa. És una mesura dèspota: afecta els menors de 16 anys fins i tot si tenen consentiment de la família. Però caldrà que tothom verifiqui l’edat, tingui l’edat que tingui. Regular l’accés dels menors a les xarxes socials és un cas d’ús que legitima perfectament els plans australians de crear una identitat digital, amb els esforços afegits de prevenció i ciberseguretat que se’n derivin. 

Per tot això s’estan provant diverses solucions biomètriques, però ni és una modalitat fiable (de moment, i encara menys amb adolescents) ni sensible amb la privadesa. Estem parlant de mecanismes de verificació que impliquen dades altament sensibles com pot ser el reconeixement facial. Però, fins i tot si la biometria fos infal·lible, quin sentit té que per tal d’evitar que les empreses puguin monetitzar els hàbits digitals de les nostres criatures hagin de rastrejar el seu rostre per acabar dirimint que no hi poden entrar? És proporcionada la mesura?

I encara que resolguéssim totes les qüestions tècniques anteriors: què implica per a les noves generacions deixar de tenir accés a un espai de socialització, d’expressió i d’experimentació que ja tenen assumit com a propi? Preparem-nos per veure adolescents navegant xarxes fosques i plataformes inventant marques blanques per eludir la llei.

Prohibir és una il·lusió de protecció, però tindrà efectes limitats si no es combina amb acompanyament i alternatives segures. En l'àmbit europeu disposem de la DSA (la llei de serveis digitals) des del 2022, però l’impacte de les mesures és encara poc reeixit. A l’estat espanyol dimarts coneixíem les recomanacions del comitè d’experts per protegir els menors en els entorns digitals, que haurien d’informar l’avantprojecte de llei en curs, i fa uns mesos vèiem la “Cartera digital beta”, un sistema d’acreditació de la majoria d’edat per restringir l’accés de menors a contingut pornogràfic.

Comparteixo el diagnòstic, però no la solució: tenim un problema de malestar i sobreús digital en les generacions més joves (també adultes) en bona part del planeta. A casa nostra, d’acord amb l’índex IDAUA d’inclusió digital que presentava la Fundació Ferrer i Guàrdia recentment, un terç dels joves entre 18 i 29 anys tenen usos problemàtics d’internet i d’alta inclusió digital. La xifra s’eleva al 40% en població general i l’autonomia digital també té biaix de gènere. Tots aquests elements ens indiquen que no és una qüestió tècnica, sinó un problema social i sistèmic. És precisament per això que les solucions punitives són insuficients, no podem esmenar la base del joc sense qüestionar-lo en fons i forma. 

El benestar digital no té a veure amb accessos restringits i camps plens de portes. Necessitem xarxes socials pausades i nutritives, en comptes d’aparadors de frustració per comparació i manipulació emocional. No cal prohibir l’adolescència digital, sinó erradicar el mercat que explota la rauxa i la confrontació. Ens haurem de plantejar, com diu Carissa Véliz, que l’economia de les dades tingui límits. En comptes de regular amb permís dels models de negoci actuals, plantegem un pacte social digital on les plataformes siguin un espai per reforçar la reflexió i la cohesió social. Pot sonar a utopia, però ja consta al Global Digital Compact de les Nacions Unides que van aprovar al setembre 193 estats. La qüestió és quants s’atreviran a exigir canvis a les grans tecnològiques en comptes d’estigmatitzar les criatures.