Cal ser pragmàtic

Veus amb autoritat ens diuen: “Sense confrontació no hi haurà independència”, “Sense prendre risc no hi haurà independència”, “De la taula de diàleg mai en resultarà un referèndum”, “Si no hi ha una majoria clara de vots per la independència no hi haurà independència”. Estic d’acord amb totes aquestes afirmacions. El meu problema és que em semblen igualment encertades les següents: “Amb confrontació no hi haurà independència”, “Prenent risc no hi haurà independència”, “De fora de la taula de diàleg no en sortirà un referèndum”, “Amb majories tan clares com es vulgui no hi haurà independència”.

És a dir: no hi haurà ni independència ni referèndum vinculant d’independència. Ho puc amorosir: res del que es pugui fer des de Catalunya afectarà a la probabilitat de la independència o d’un referèndum vinculant.

Per què? Doncs perquè Espanya, monàrquica o republicana, no acceptarà sota cap circumstància la separació de Catalunya. Recordeu el tràngol amarg de Macià quan ho va intentar l’abril del 1931 en un context molt més favorable que el del 2017. I tant o més important: en aquest tema, Europa està i estarà de la part d’Espanya. Fins i tot en el cas d’Escòcia la UE només reconeixerà la seva independència el dia que el Regne Unit la reconegui. Tret de modificacions acordades per les parts, el compromís de la UE amb el principi de la immutabilitat de fronteres és absolut. Sense la possibilitat de convalidació europea Catalunya no podrà ser independent. Europa, com estem veient amb moltes decisions judicials, no ens vol mal, i ens ofereix un grau de protecció. Si nosaltres empenyem per un acord que no qüestioni les fronteres internes d’Europa, ens farà de bo. Si anem per la independència se’ns girarà en contra.

Crec que el que acabo d’expressar ja era evident abans de la DUI del 27 d’octubre del 2017. Així i tot, es va voler comprovar que la paret era granítica i, com era d’esperar, l’estaca no va caure. Confesso que no em puc avenir que, després d’això, encara es pugui mantenir que la paret té esquerdes estructurals, i que cal repetir un assalt frontal. A mi em sembla que, conscientment o inconscientment -no discuteixo la bona fe de ningú-, el que el discurs intransigent pretén és afermar la lleialtat del votant més independentista. Però, compte, aquest és el mateix votant que es va sentir enganyat amb la DUI (¿però no ens deien que estàvem preparats?). No ho podem repetir. A aquest votant, patriota fins al moll de l’os, cal respectar-lo, dir-li la veritat i parlar-li clar. No se’l pot tractar amb el·lipsis i sobreentesos.

Certament, si la valoració de les diferents situacions és que la independència val mil i la resta val zero, llavors no s’hi perd res, o fins i tot es guanya autoestima, donant-nos cops de cap contra la paret. Però és absurd, al meu entendre, actuar com si les conseqüències de les accions, i de les omissions, no comptessin. Cal dir, a crèdit seu, que el govern de Catalunya no es comporta així. En aquests temps de pandèmia treballa fins a l’extenuació impulsant programes per millorar la vida de la gent. Però s’enganya a si mateix si pensa que la política de confrontació no interfereix en les perspectives econòmiques i socials del país. Aquestes depenen en una mesura significativa de la imatge del país i, en aquests temps de crisis repetides, també de la capacitat de concertar acords i voluntats amb els governs. En el nostre cas amb el que tenim, l’espanyol. Acords per anar endavant o, en el pitjor dels casos, per no anar enrere.

Com que és millor dir les coses pel seu nom, ho diré: cal ser pragmàtic. Seria estrany que el sentiment patriòtic ens hagués de portar a violentar l’intel·lecte sobre el que és o no és possible. Es pot ser un patriota de pedra picada i ser pragmàtic. Per a mi, patriota és el que està compromès, fermament i activament, amb la causa de la pervivència i la prosperitat de la nació. La història de Catalunya n’està admirablement farcida. Potser la tasca a la qual invito és difícil, i segur que és esgotadora, però és la que toca. No n’hi ha d’altra. En particular, no accepto que ser patriota signifiqui colpejar-se contra la paret un dia sí i un altre també.

Respecte a la taula de diàleg. Si es considera que només pot servir per negociar un referèndum d’autodeterminació llavors hem de saber que, de moment, no és gaire útil. A hores d’ara, aquest no és, però, un problema greu: la necessària i pragmàtica negociació es pot anar fent, amb efectivitat, a redós del joc de les majories en el Congrés de Diputats. I en aquests temps de reptes polítics i econòmics monumentals convé fer-ho.