Una frase com aquesta –o algun pensament semblant– l’hauria de tenir al cap qualsevol persona que pensi en el futur de la nostra societat i que se’n preocupi. Cada cop som més conscients dels reptes que haurem d’afrontar, però em sembla que ens hi podríem referir amb aquesta afirmació.
En aquest article vull referir-me un mateix problema vist en dues escales diferents, una de concreta i propera i una de general o global. En tots dos casos les xifres són, en aparença, molt semblants: la població de Catalunya és de 8 milions, mentre que la Terra té 8.000 milions d’habitants. Aquesta similitud em serveix per fer una doble anàlisi, ja que en tots casos les qüestions que s’han de tractar són molt semblants, tot i que les raons –i les magnituds– siguin diferents.
1. El creixement de la població a Catalunya. No fa gaire temps parlàvem dels 6 milions de catalans. En l’últim mig segle hem tingut un creixement important de població fruit, sobretot, de l’augment de l’esperança de vida i de l’arribada d’immigració. No cal comentar ara tots els beneficis que ens ha dut aquest creixement, tant econòmicament com socialment, ni tampoc cal desglossar els problemes o reptes que ha comportat. Vull centrar-me en una sola qüestió: les dificultats per accedir a l’habitatge, tant per la mancança com pel cost, sovint inassumible.
Aquesta situació ha impossibilitat a molts joves d’independitzar-se i, juntament amb les noves realitats del mercat de treball, fa que les perspectives de futur siguin preocupants. A més, aquest fenomen crea una desconfiança en els diversos elements de la gestió política. I encara cal afegir que aquesta situació encara és més greu per a aquells joves que viuen aquí sense tenir-hi la família, que no tenen a qui recórrer i que acaben trobant solucions precàries i patint una forta exclusió social. En aquests fenòmens hi ha una de les causes més importants de la inestabilitat política creixent.
És urgent que les polítiques d’habitatge, amb la construcció i promoció d’habitatge públic i la regulació en l’àmbit privat, siguin una prioritat. No podem continuar sent incapaços d’oferir un lloc per viure a la població del país.
2. El creixement de la població al món. Per raons semblants, la població mundial també ha estat augmentant i es preveu que podem seguir creixent fins a acostar-nos als 10.000 milions. Malgrat tot, rebem senyals que el planeta no és capaç d’aguantar aquest nivell de població si s’expandeix el model de vida dels països anomenats desenvolupats.
La impossibilitat té un origen doble: tant la insuficiència de recursos naturals com la incapacitat d’absorció o reciclatge dels residus d’aquesta activitat, que provoquen l’escalfament global.
Davant d’aquesta perspectiva hem de tenir clares quatre coses: no podem mantenir una situació mundial amb una part de la població desenvolupada i un altre amb un model de poc benestar; no podem continuar amb el model actual de consum i l’hem d’anar adaptant en relació amb el nombre i tipus de recursos necessaris, i a les característiques i quantitat dels residus generats; hem de continuar perseguint un procés de major igualtat dels nivells de benestar a tot el planeta; hem d’intentar unes polítiques que redueixin o acabin amb la dinàmica de creixement de la població mundial.
Una part important de la iniciativa i del finançament de totes aquestes mesures necessàries l’hem de liderar nosaltres, per assegurar-nos que hi podem viure tots.
