En el marc de la Setmana Europea de l'Energia Sostenible és imprescindible que ens aturem a reflexionar de forma honesta sobre el paper de l’administració, les empreses i els ciutadans per aconseguir els objectius marcats.
Agafis l’estudi que agafis, com a país suspenem, i ja sembla impossible poder arribar als objectius fixats per al 2030. Cal que ens preguntem per què, ja que, sense saber-ho, serà difícil corregir el rumb. Està clar que la transició energètica és un camí que hem de recórrer de forma conjunta administracions, empreses i ciutadans.
La transició implica generar energia renovable, consumir energia elèctrica en lloc de gas, benzina i gasoil, i ser més eficients (fer el mateix consumint menys). Els ciutadans tenen clar el missatge, però què els implica realment? Per a una família qualsevol implica consumir energia verda, que sovint és més cara perquè al cost de l’energia cal afegir-hi el cost de les garanties d’origen que certifiquen que l’energia s’ha generat amb fonts renovables. També implica apostar per l’autoconsum, electrificar la cuina, canviar el cotxe per un vehicle elèctric o substituir els sistemes de calefacció i aigua calenta per aerotèrmia. Totes aquestes mesures suposen una inversió inicial, invertint els estalvis en la transició, amb l’esperança d’un retorn a mig termini, i en alguns casos simplement per convicció. Com a societat, això pot conduir a una transició a doble velocitat: la dels que s’ho poden permetre i la dels que no, amb el perill clar de crear una nova escletxa: la de l’energia sostenible.
Cal que entre tots, administració, empreses i ciutadans, vetllem per arribar als objectius de sostenibilitat del 2030 i el 2050, però sobretot perquè hi arribem amb una transició eficaç, eficient i justa. Serà eficaç si, més enllà de fixar objectius i definir polítiques, ens dotem de plans i mecanismes àgils que n’assegurin la implementació. Serà eficient si garantim que les inversions necessàries no acaben suposant un empobriment de les famílies ni un cost productiu més elevat i, per tant, una pèrdua de competitivitat de les nostres empreses. Serà justa si garantim que tothom hi tindrà accés i evitem l’escletxa energètica.
I què ens cal? Ens cal més valentia. Ens cal una administració valenta. Cal que el regulador passi de legislar per controlar a legislar per provocar el canvi. Cal que sigui valent ajudant empreses i famílies a fer el canvi a través de fons vehiculats, programes d’ajuts clars i àgils, i que incorporin el criteri de progressivitat, de manera que els fons s’apliquin en funció de les rendes de famílies i empreses.
En definitiva, la transició energètica no és només una responsabilitat individual, sinó un repte comú que requereix la col·laboració i el compromís de tots. Només amb una acció coordinada i decidida podrem afrontar els reptes que planteja el canvi climàtic i construir un futur sostenible per a les pròximes generacions. És el moment d'actuar amb determinació i valentia.
