El teixit d’empreses tecnològiques és avui un dels punts forts de Barcelona. Segons Atomico, una consultora, el 2021 ha rebut inversions que la situen en setè lloc a Europa, després de Londres, Berlín, París, Estocolm, Amsterdam i Munic. És ben cert que Londres en rep 12 vegades més. Però en una mirada llarga el fet ens dona opcions estratègiques. Per exemple, el pes creixent del Mediterrani i d’Àfrica -segons Eurostat, l’any 2100 un terç de la humanitat viurà a l’Africa subsahariana- proporcionarà centralitat al sud d’Europa. En aquesta perspectiva podem estar ben posicionats per esdevenir porta d’Europa cap a unes economies africanes creixentment dinàmiques.
Una, sovint expressada, feblesa que podria asfixiar el desenvolupament de l’ecosistema tecnològic barceloní és la dificultat per trobar personal qualificat. Cal dir que la queixa és present arreu on hi ha ecosistemes en expansió. Una reacció possible és la de Biden: “¿Has provat -li va dir a un empresari queixós- d’oferir un sou millor a qui vols contractar?” Aquí i allà la resposta ve a ser: m’agradaria però això em forçaria a augmentar preus i perdria competitivitat. I sí: la nostra competitivitat ha comptat històricament amb el factor favorable de salaris baixos en relació als dels nostres competidors. Som grans exportadors d’automòbils per aquesta raó, i per la fortuna d’haver atret les multinacionals del ram abans de l’expansió de la UE cap a l’est. Ahir competíem amb salaris baixos de treball no qualificat, però com que la nostra aspiració és generar una economia prou productiva per permetre anar augmentant els salaris reals, sabem que això no ho podrem continuar fent. Ara bé: passarem a competir amb salaris comparativament baixos per treball qualificat i tècnic. Tenim un entorn físic, cultural, social, de seguretat, de pertinença a la UE, que ens ajuda a retenir i atraure un talent disposat a sacrificar opcions salarials millors. Però tot té un límit. L’atractiu específic del lloc no és un avantatge exclusivament nostre. La Xina té enginyers molt bons i disposats a treballar -potser perquè no tenen cap altra opció- per salaris que de mitjana són inferiors als nostres (excepte, crec, en el segment d’excel·lència màxima). Garantir la relació expertesa/salari que en cada moment ens permeti competir adequadament no es podrà basar en contenir salaris indefinidament, ja que perdríem expertesa i competitivitat. Ens hem de fer a la idea que estem en un període de transició que ha de portar a sous més alts. Si anem massa ràpid serem massa cars per competir, però si anem massa lents no disposarem del personal que necessitarem per fer-ho.
En la llista de factors locals que influeixen en la determinació d’una relació expertesa/salari favorable a la nostra competitivitat, n’afegeixo un altre: l’existència d’un entorn formatiu dinàmic, extens i de qualitat. Si el tenim, facilitem la retenció i atracció de talent que, una vegada aquí, desenvolupa lligams i propensió a fixar-s’hi. Dues observacions:
1. Ha estat crític que l’ecosistema innovador s’hagi pogut alimentar de perfils tècnics proveïts per una varietat -més d’una dotzena- d’acadèmies no reglades, o homologades a un altre país, que ofereixen cursos de programació amb flexibilitat i un esperit pràctic. Moltes són als voltants del 22@. Tant la formació professional reglada com les universitats han estat lentes a l’hora de reaccionar a aquesta necessitat. Ens caldria molta més iniciativa de l’una i de les altres.
2. Les universitats produeixen titulats de qualitat a l’àmbit STEM (science, technology, engineering and mathematics ). El teixit econòmic, incloses les multinacionals, ho aprecia. Però caldria que en produïssin més. S’està fent un gran esforç per generar interès pels graus corresponents. Especialment entre dones. La seva presència és encara lluny del 50%. Així mateix, totes les universitats disposen, poc o molt, de graus en enginyeries informàtiques o de telecomunicacions. Però tenim una mancança important en matemàtiques. L’estructura actual -només tres universitats n’ofereixen- encara és hereva d’un món en què la carrera professional d’un matemàtic es reduïa a la docència. Això ha canviat radicalment: avui és un dels graus més transversals i més desitjats per l’economia. No té sentit limitar-ne l’oferta. Navegueu per les webs de països amb demografia i ambició similars a la nostra -Finlàndia, Dinamarca, Israel- i veureu com la norma és que totes les universitats ofereixin graus en matemàtiques.
