Ens cal més mala llet i més esperança

US EXPRESSO una intuïció. Una sensació que m’envaeix quan veig que anem fent portades sobre com creix la desigualtat o maltractem els refugiats, i no acaba passant res. Em temo que tanta notícia ens acabi portant no a la resignació però sí a l’acceptació que és injust però inevitable. Que no hi ha res a fer.

Els ho deia l’altre dia a gent del tercer sector reunida per tractar noves mirades per abordar la pobresa infantil. Cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Sembla contradictori, però conec grans i petits lluitadors que no s’han estalviat el somriure per fer la revolta. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament convé anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible. Un dels assistents em va dir que costa concentrar-te i tenir fe en petits gestos individuals amb un sistema politicoeconòmic que ho bloqueja tot i genera misèria. Té tota la raó, com la tenien els que lamentaven que a vegades traves burocràtiques o la fragmentació de les solucions impedeixen atendre persones. Però hi ha exemples a seguir, sobretot en el voluntariat de poble, el que va tirant, el que no demana ni permís, el que quan té una idea la fa possible i si hi ha un problema mira d’arreglar-lo, i després ja mirarà de qui era la competència que s’ha saltat. I sí, cada persona pot fer molt. I quan una sola persona fa molt, ens demostra que era possible, que valia la pena l’esperança, i fa caure la cara de vergonya als poders que no ho han aconseguit, els assenyala.