Possiblement Celestí Barallat s’ha aixecat de patac de la tomba. Si el veuen rondar m’ho diuen. Tinc por que faci un disbarat. I ho entenc. Gairebé un segle i mig després de la seva gran aportació al planeta (també a altres galàxies poblades) i a generacions d’humans, animals i minerals, ara li rebenta tot als morros. I la cosa segur que arriba fins aquí. Als Estats Units ja són sis els estats que permeten, legalment, fer compostatge amb els morts. Adeu.
Tu te’n vas. Et tanquen en una caixa. Clic. Et descomponen i et llauren. Ric-ric. Et deixen reposar com si estiguessis en guaret. Tic-tac. I et posen en solfa: ets matèria orgànica natural. Ja ets adob, fem, fertilitzant, guano, purins. Ara a escampar-te per plantar xops, alzines, patates, fesols, roses, eucaliptus... El que vulguis. Mira, el tiet ara és un gerani! Guaita, que gustosa que és la padrina tomata! Mmm... la cosina maduixeta! Celestí Barallat ja vomita. Això li fa mal de ventre etern. Ell va evitar que ens cruspíssim la família.
Barallat era un senyor d’aquells amb pal d’escombra darrere. Seriós, absent, de negre. Una barreja entre hipster i existencialista. Advocat, escriptor i sobretot pare dels cementiris moderns a Europa (impulsa el de Montjuïc). Els catalans som europeistes fins i tot en el més enllà. És el gran debat del segle XIX: el dret a decidir el darrer badall. Les ciutats es fan grans i cal veure què es fa amb els morts. I es fa el corredor euromortuori: es construeixen, paral·lelament, les grans metròpolis i necròpolis. Els rails pel viatge de la vida i la mort. La discussió és pur rock'n'roll. Baralles a cel i terra. Insults, amenaces, cops de puny, ganivetades entre vius i morts. Escolteu-me! Barallat abaixa les armes. Bla, bla, bla. El paio la toca. Aneu-vos-en pau, germans.
Neix l’esperança. El 1885 el nostre superhome publica Principios de botánica funeraria. Que el cementiri no us deixi veure el bosc del pecat original. Vigileu! És vital, sagrada, la vegetació dels camps sants. Res de plantes verinoses, espinoses, caduques... I res de fruiters! Com? Sí, perquè ens menjaríem els nostres finats. Penseu que si hi ha presseguers, pomeres, llimoners als cementiris (n’hi havia), si agaféssim una pera, un kiwi, unes cireres... ens estaríem fotent el padrí, el tiet, la cosina... Botànica antropofàgica. Condemnant els morts a ser devorats per partida doble: la mossada de l’afamada cruel vida i la mossada de la família caníbal endiumenjada. Barallat posa unes estovalles a la taula del repòs i defensa una botànica funerària simbòlica existencial. Un passaport vegetal cap al viatge etern. Per això als cementiris broten arrelats míssils de continuïtat que s’enlairen fins al firmament infinit: els xiprers. Oh! D’obrir boca i no mastegar.
Barallat sap que amb les coses del menjar no s’hi juga. Capgira la botànica funerària europea i també la gastronomia. Però ara volen que ens tornem a menjar a nosaltres mateixos. Com si els morts fossin un take away. Una cadena de restaurants espargint espècies per tot el globus terraqüi. Mengi’s el mort fet cruixent ametlla. ¿Una tieta bleda assolellada? ¿A quant van les pastanagues palpitants del besavi? Latifundis de morts. Vastes produccions agroletals. Capitalisme fúnebre. Tot en nom de la sostenibilitat, l’ecologisme i la ruqueria institucionalitzada per fer la viu-viu. Ara ens fan nosa els morts, precisament, perquè ens molesta la vida. No volem la mort entre nosaltres. No volem els morts. Hem de fer lloc a la panxa. Volem menjar, endrapar, devorar, nyam-nyam. Volem ser caníbals. Menjar-nos als altres. I que no quedi res ni ningú. La fi del món centrifugada a la rentadora de l’estómac mortal. Quan no hi ha memòria dels morts no hi ha vida futura possible.
Ho sabia Barallat, que també va ser traductor de Shakespeare al català. Concretament d’aquell acte cinquè de Hamlet. Quan acaben al cementeri: vius i morts. Estomacant-se al clot. I desapareix el dubte existencial i del més enllà. Perquè el respecte, el reconeixement, el dret a existir ha de ser pels vius i pels morts. Es fan taules. Fan les paus. Maduren. No es mengen, no es devoren entre ells. Perquè tothom ha de fer el seu, lliure, camí. No ho dubten, perquè no hi ha cap dubte.
