Robert Oppenheimer, director científic del projecte Manhattan que va desenvolupar la bomba atòmica, va penedir-se del seu invent. Costa d’entendre que d’entrada ja no es veiés com una creació terrible, però en aquella època de guerra mundial els qui van participar en el projecte volien anticipar-se als nazis en la creació d’armament nuclear. Eren antifeixistes amb la intenció d’evitar mals majors. Quan es van llançar les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki el mal va ser descomunal i el sentiment de culpa per haver format part d’aquella massacre acompanyaria uns quants dels que hi van participar. Alfred Nobel, inventor de la dinamita, en principi destinada a la construcció, sembla que tampoc va acabar content amb el seu ús mortífer, tot i que al llarg de la vida es va dedicar a desenvolupar armament nou. També ell, segons sembla, estava convençut que si generava alguna cosa realment devastadora, s’acabarien totes les guerres. Però l’ésser humà, capaç de grans avenços, té també el talent de cometre les pitjors atrocitats amb les seves descobertes. ¿S’haurien d’evitar, doncs, els invents amb dues cares, si sabem que com a espècie no som bons per naturalesa? ¿O hem d’assumir la dualitat que ens ha acompanyat al llarg de la història i no deixar que el mal ens eviti fer el bé?
El creador del ChatGPT, Sam Altman, ha demanat al Congrés dels EUA que legisli sobre la IA per evitar els riscos que suposa aquesta tecnologia. Altman ha advertit que “si va malament, pot anar força malament”, que és una manera de dir que pot ser un autèntic desastre per a la humanitat, però, escolta, si es va inventar la bomba atòmica a fi de bé, això no pot ser pitjor. A més, les arques s’han d’omplir d’alguna manera i Altman també es mostra convençut que “els beneficis de les eines que hem desenvolupat fins ara superen àmpliament els seus riscos”. La intel·ligència artificial pot ser efectiva en la medicina i en la lluita contra el canvi climàtic, però també pot ser ofensiva contra els drets fonamentals. Què posem per davant, doncs? ¿Som capaços d’acceptar que el mateix invent que ens pot salvar ens pot enfonsar, depenent de les mans en què caigui? I si pensem en els llocs de treball que es destruiran perquè seran automatitzats, ¿ens posarem les mans al cap o, com diu Altman, assistirem a un canvi en el mercat laboral que a la llarga serà millor? Però fins a arribar al llarg termini has de passar pel curt i pel mitjà, i això sempre ha portat conseqüències: són els danys col·laterals que ja hem admès com a naturals, sense pensar gaire en les víctimes. I cal tenir en compte que l’alerta que fa Altman sobre el seu propi invent també és interessada, perquè si la seva empresa és pionera en la regulació de la intel·ligència artificial això es tradueix en un control notable. Per la seva banda, el Parlament Europeu, que és un Rodalies prenent decisions, es vol avançar mundialment i aprovar al juny la primera llei sobre IA. Ser els primers, en aquest cas, pot voler dir quedar-se enrere, perquè és molt difícil seguir els passos de les noves aplicacions que va generant la IA i que la llei no preveurà. ¿Es pot legislar, realment, un invent tan mutant, sense que la legislació s’ompli d’escletxes?
La intel·ligència natural ha resolt el dilema del desenvolupament assumint i patint els riscos que comporta. Potser és el moment de veure si la intel·ligència artificial ens ajuda a resoldre els conflictes com a espècie, de manera que allò que neix com a bo no acabi sent la nostra pròpia arma de destrucció massiva.
