El 1970 el País Basc estava en una crisi profunda. La indústria bàsica, generadora del 40% del PIB, havia quedat obsoleta.
Els alts forns eren una tecnologia del segle XIX: es barrejava pirita i coc i se’ls feia baixar per una xemeneia vertical on la combustió del coc fonia la pirita i, sense control del procés, a la part baixa se separava el metall fos de l’escòria. Era un mètode amb poca qualitat i cap repetibilitat, que produïa un acer de mala qualitat.
Les drassanes utilitzaven mètodes i processos provinents de la construcció dels vaixells de fusta. Es posava a l’aigua el buc buit del vaixell amb un grau d’avançament del 30%. S’acabava l’obra muntant maquinària, habilitació i sistemes a l’interior d’una estructura, amb mampares i cobertes que ho dificultaven. Les toleràncies de construcció es mesuraven per centímetres. El resultat era d’escassa qualitat i el mètode de construcció era poc eficaç, artesanal i únic, més que industrial i repetitiu.
El Govern Basc va formular, amb el concurs del govern central, un pla industrial basat en tres eixos: la capacitat de les empreses locals per modernitzar-se, per canviar d’activitat o per millorar la que feien. Hi havia un know-how industrial sòlid, malgrat que antiquat. Primer eix: un pla prioritzat que definia les reformes que calia dur a terme. Els sectors prioritaris, els que es creaven de nou, els que milloraven i es modernitzaven, i els sectors que s’abandonaven definitivament. Segon eix: una política que per a un govern sempre és complexa. Abandonar activitats industrials per ineficients és motiu de protesta dels afectats, que demanen ajuts per mantenir-les.
Es va buscar un guru econòmic, Michael Porter, autor de L’avantatge competitiu de les nacions, que, un cop analitzada la indústria basca, va recomanar crear tres sectors nous –aeronàutica, eòlica, turbines de gas–, abandonar tres sectors obsolets –drassanes, alts forns, acereries– i modernitzar quatre sectors madurs –màquina eina, automòbil, paper i indústria elèctrica.
Tercer eix: els fons públics necessaris per dur-ho a terme, aportats majoritàriament pel govern central. Les inversions van ser en tots els casos público-privades. Els empresaris arriscaven. El Govern Basc va facilitar les infraestructures i la formació per al personal que aquestes noves indústries demanaven. Es va crear una escola d’enginyeria aeronàutica a Bilbao i centres de formació professional. Es van promoure parcs tecnològics als tres territoris per a la ubicació de les noves fàbriques, es van crear centres tecnològics d’ajut, assessorament i assaig.
La part més complexa va ser aconseguir la tecnologia de què no es disposava. El mètode clàssic: adquirir accés a la tecnologia de base, background information, a canvi de mercat, realitzant projectes compartits i desenvolupant nova tecnologia conjuntament, foreground information, de propietat compartida entre el nou industrial i el tecnòleg. Triar el tecnòleg adequat era clau. Per als motors d’avió va ser Rolls-Royce; per a la indústria eòlica, Vestas; i per als avions, Embraer. Els interessos dels tecnòlegs i els industrials locals eren complementaris.
El pla, dut a terme en un període de 30 anys, va ser un èxit. Ha produït grans empreses: Gamesa, ITP, Aernnova, Mercedes Benz, etc., que avui traccionen el conjunt de la indústria basca.
Aquest són els principis que permetrien desenvolupar un pla industrial per a Catalunya, també basat en tres eixos. Primer, la important capacitat tecnològica industrial existent en xips de microelectrònica HPC, computació de software i hardware, intel·ligència artificial, tecnologies quàntiques, nous materials, comunicacions, farma (som líders en vacunes), medicina personalitzada i recolzada en la genètica, etc. Els agents existeixen i tenen capacitat provada (start-ups, BSC, ICFO, Cellnex, GTD, Hipra, Puig, Agrolimen...). Aquest pla ha d’incloure sectors punters com l’alimentació, la moda (Mango, Desigual), l’audiovisual –on hi ha molt talent i capacitat, però especialment dispers (TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 són bases sòlides per a aquest desenvolupament)–. A diferència del pla industrial basc, el català parteix de bases potents sobre les quals cal posar diners per fer excel·lent allò que ja és bo.
Segon eix: un pla de priorització, que avui ja està en marxa, focalitzat en certs sectors i que s’ha de pactar i formalitzar entre la Generalitat i el govern central sobre la realitat dels programes Next Generation de la UE, dotats –tercer eix– amb 60.000 M€ de subvencions del 2022 al 2024.
Allà i aquí, al País Basc i a Catalunya, els tres eixos del pla són la capacitat industrial, la planificació i el capital necessari.
La característica indefugible d’aquest pla és que ha de ser únic i explícit, pactat entre les administracions públiques i la societat civil, i compromès a llarg termini.
D’aquests projectes, alguns ja estan en marxa, com el xip de microelectrònica HPC, i d’altres encara són incipients, com l’alimentació humana a partir de la proteïna vegetal.
Els darrers anys hem estat abduïts per la importància de la política i de la repressió com a conseqüència del Procés. Té lògica, però hem de procurar reconstruir-nos per nosaltres mateixos a partir del talent i de la capacitat industrial, tecnològica i científica de què disposem. Crear riquesa amb el nostre entorn utilitzant la ciència i la tecnologia. Com ha recordat recentment Anne-Marie Slaughter en aquestes pàgines, l’efecte natural del comerç és disposar-nos per a la pau. Hem de tenir la voluntat de col·laborar per progressar. La història demostra que és possible. Quan una idea és bona cal seguir-la amb les especificitats de cada cas i cada circumstància. No hi ha substitut per a la intel·ligència, ni millor recepta per crear riquesa que l’empatia malgrat els greuges.
