Càgon dena, la Creu de Sant Jordi / El joc de les cadires de l’OTAN

Càgon dena, la Creu de Sant Jordi

Catalunya és un país de llepafils on fins i tot dels reconeixements en fem polèmica. Enguany, per variar, amb l’atorgament de les Creus de Sant Jordi ens hi hem enganxat els dits. La polèmica pel premi a Estopa ha estat estèril, absurda i subvencionada pel patriotisme malentès, que sempre n’hi ha a tots els bàndols. De la concessió d’aquest 2022, més enllà d’aplaudir les vint personalitats i les deu entitats afavorides, el que em sorprèn és que el Tortell Poltrona encara no tingués la prestigiosa Creu. Si m’haguessin fet apostar, hauria perdut molts nassos vermells que sí, que el Jaume Mateu ja la tenia. I no se sap ben bé per què, però la seva candidatura semblava haver quedat al fons d’un calaix on ningú no feia neteja des de feia una pila d’anys. Altrament, costa d’entendre que el nostre pallasso més internacional no l’hagués rebut. Algú que va alçar la carpa del Circ Cric, que s’ha deixat l’ànima pels nens del pavelló d’oncologia de la Vall d’Hebron, que ha fet riure la mainada de Chiapas, de Palestina, del Sàhara i de llogarrets indígenes on la quitxalla ni tan sols sap aplaudir, hauria merescut la Creu molt abans. Ara fa 30 anys, mentre Barcelona preparava uns Jocs Olímpics que li va canviar la fesomia i l’autoestima, el Tortell Poltrona estava per una altra història: muntava Pallassos Sense Fronteres. El 1992, enmig de la Guerra dels Balcans, va aconseguir que nens de Barcelona i de Croàcia es trobessin a Mostar i va actuar per a ells. Va tornar-hi més de quinze vegades durant la guerra i va actuar en zones on el conflicte era ben viu. Han passat tres dècades, Pallassos Sense Fronteres no ha deixat d’escampar el bon humor i l’esperit crític pel món. Europa, però, està immersa en una altra guerra cruel, de destrucció massiva. Ningú sembla tenir-ne la solució. Ningú no en sap el final. I la frase més repetida del Tortell Poltrona –"Càgon dena"– expressa el sentiment de pena, impotència i dolor que sentim. 

El joc de les cadires de l’OTAN

El número més aplaudit del Tortell Poltrona és l’equilibri que fa amb les cadires. Les va amuntegant una al damunt de l’altra, les aguanta amb qualsevol part del cos i desafia la llei de la gravetat amb una precisió científica fora de tota lògica. En una ocasió, a Colòmbia, mentre feia el xou de les cadires, un grup de paramilitars van irrompre a la carpa i el va apuntar amb les metralletes. El Tortell, impassible, va continuar amb l’actuació. Quan va acabar, els militars van deixar les armes a terra per poder-la aplaudir. Aquests dies, sentint els líders mundials en la cimera de l’OTAN a Madrid, he recordat el joc de les cadires i els fràgils equilibris de la geopolítica. Es tracta de plantar cara a Putin, frenar les ambicions russes, ajudar Ucraïna amb armes i diners, i mirar de no sortir-ne esquitxat. Qualsevol míssil rus que caigués en un dels 30 països de l’OTAN tiraria per terra tot aquest castell delicat que s’ha construït en aquests dies de sopars, fotos i passejos de cara a la galeria. La nova estratègia de l’Aliança Atlàntica, que surt de Madrid més armada i amb incorporacions sonades (Suècia i Finlàndia), no és tan sols una catxa de cara a Moscou. És l’establiment d’un nou ordre internacional per a tota una dècada. Això sí, amb moltes cadires que ballen. La Unió Europea ha vist com els Estats Units li han de treure les castanyes del foc quan van mal dades. Joe Biden, que al seu país fa catúfols, ha trobat en l’àmbit internacional l’escenari idoni per reviscolar la seva imatge. Rússia ha deixat de ser un soci estratègic per ser l’amenaça més temuda. Mentrestant la Xina, fent la puta i a la Ramoneta, continua jugant a la falsa equidistància mentre mira d’acostar-se al seu autèntic objectiu: ser, aviat, la primera potència mundial. Tot trontolla en aquests anys 20 del segle XXI. Estem, si fa no fa, com fa cent anys. I el que expliquen els llibres d’història del que va passar després no fa venir cap ganes de riure.