En un poble, en un carrer, pot haver-hi més d’un bar o restaurant, que siguin molt diferents i de qualitats diverses. Ara bé, si només li donen la llicència a un, a un de sol, no pot ser que sigui el que fa amanida de bossa i pollastre hormonat, de súper. En una televisió, en una ràdio, pot haver-hi més d’un programa de llibres. Ara bé, si només li aproven el projecte a un, no pot ser que sigui el que no parla de llibres si no és fent-ne broma i escarni “perquè parlar de llibres és molt avorrit”. L’amanida de bossa amb pollastre hormonat seria tolerable si al poble o carrer que diem hi hagués molts bars i restaurants diferents, un dels quals, més car, amb producte fresc i de proximitat, i el programa de llibres que no parla de llibres seria tolerable si a la tele o ràdio que diem hi hagués molts programes de llibres, un dels quals, amb menys audiència, d’entrevistes a escriptors.
Penso el mateix del Hard Rock, aquest macroprojecte macroturístic que figura que s’ha de fer si no volem quedar-nos amb minipressupostos. Esclar que tothom pot posar el negoci que vulgui, ja sigui un casino, un parc temàtic dels barrufets o un forn de pa artesà. I esclar que qualsevol partit polític pot voler que es creïn llocs de treball. Però si només estem parlant d’un negoci, i el negoci és el Hard Rock, ¿no estem fent el mateix que el restaurant dolent i el programa de llibres fals? El macroturista del Hard Rock no és el que visita monuments, lloga bicicletes, va a restaurants, compra oli i vi, té curiositat per la cultura i fa turisme rural... És el que vol que li parlin en la seva macrollengua, que li donin el seu macromenjar i que li serveixin un got de sucre amb llimona i rom que dugui el vague nom de Spanish mojito. Per facilitar les coses el macroempresari ja importa minitreballadors del macrolloc d’origen dels macroturistes. Si només n’hi ha un, de projecte, en un minipaís, ha de ser aquest? El millora?
