Cafè per a ningú
Fa poques setmanes va aparèixer un sondeig del CIS en què un 55% dels espanyols declarava que “s’ha anat massa lluny” en el traspàs de competències a les autonomies, i es mostrava a favor “d’un estat central més fort”. No cal ni dir que si traguéssim de l’enquesta els ciutadans de Catalunya, el País Basc i Navarra, el resultat seria força més contundent. I cal suposar que la desastrosa gestió de la Generalitat Valenciana en la catàstrofe de la DANA ha donat més arguments als partidaris de la recentralització. Fins ara, els detractors de l’estat autonòmic esgrimien arguments patriòtics (afebliment de la identitat nacional, risc de separatisme). Ara, a més, han après a utilitzar raons menys passionals, com l’eficàcia administrativa, l’estalvi i la necessitat de coordinar esforços davant dels reptes globals.
Això vol dir que ja no cal ser d’extrema dreta per atacar l’estat de les autonomies. Si el PP, o fins i tot el PSOE, decidissin que cal frenar o fins i tot revertir la descentralització es trobarien amb un estat d’opinió favorable, o almenys receptiu. El que passa és que, en els últims 40 anys, tant els uns com els altres han hagut de pactar amb els nacionalistes bascos i catalans per fer majoria, i això els ha impedit caure en la temptació. Però això no té per què durar sempre. De fet, si el 2019 Albert Rivera hagués acceptat negociar la investidura amb Pedro Sánchez, el paper de catalans i bascos hauria estat irrellevant, i qui sap si Ciutadans (que en aquell moment tenia 57 diputats i era tercera força) s’hauria consolidat com a partit frontissa. Què hauria passat amb l’estat autonòmic, en aquesta inquietant distopia?
El nou model territorial ja va estar en perill poc després de néixer, el 1981. En una victòria post mortem dels colpistes del 23-F, el PSOE i la UCD van pactar la Loapa, una llei que pretenia igualar per baix i restringir el poder autonòmic (i que el PSC de Raimon Obiols es va menjar amb patates). Però el Tribunal Constitucional, ai las, la va aturar. Quan treus la pasta dentífrica del tub, no l'hi pots tornar a ficar. Per tant: qui ara vulgui tirar enrere en el temps ja sap que l'única via segura és la reforma de la carta magna. Si el PP i el PSOE ho volguessin, no hi hauria qui els aturés. Però perquè al PSOE li convingui, hauria de deixar de necessitar els seus aliats perifèrics. I això només pot passar amb una llei electoral ad hoc (com la que reclamava, precisament, Albert Rivera). És un camí incert; i en qualsevol cas el PSOE no pot posar en risc la seva posició a Catalunya.
Potser ara semblarà que em preocupa molt la vigència de l’estat autonòmic, però res més lluny de la realitat. Crec, com Tarradellas, que una Espanya amb 17 banderes, 17 himnes i 17 Parlaments és una estupidesa, un intent banal de diluir els fets diferencials basc i català, fet sense ganes i sense mètode, convertit en una subhasta contínua (“que vengan a por alpiste”, com deia Alfonso Guerra), i una tensió territorial que no arriba ni a sainet, però que a l’Estat li serveix per entretenir el personal mentre fa de repartidora.
Els qui creguin que la independència no és viable, i que la solució per a Catalunya és una Espanya plenament plurinacional, on Catalunya tingui un estatus diferenciat, han de tenir present que això no és possible amb l’actual Constitució. I que si, per alguna mena de miracle, hi ha reforma constitucional, és més fàcil que vagi en direcció contrària; és a dir, retornant poders a l’administració central. I això val tant per a la Rioja com per a Catalunya, perquè, com és sabut, el cafè serà per a tothom o no serà.