Cafè i la mateixa colònia

“Ei, hola!”, li diu l’home, alçant el braç. I s’aixeca, somrient. La dona asseguda davant d’ell també s’aixeca i li apropa la cara, per fer-li dos petons. “No ens coneixes!”, endevina l’home. “N...no...”, fa ella, que passava per allà i es mirava el bar, justament, per anar-hi a llegir una estona. “Som companys de feina del teu marit”, li diu la dona. I tot seguit rectifica: “Érem, érem... Ja fa anys que estem jubilats. Seu, seu, un moment”. I ella, doncs, s’asseu amb ells a la tauleta de marbre. Hi ha dues tasses de cafè i dos gots d’aigua. També demana un cafè, i el cambrer també li porta un got d’aigua.

Enraonen, d’això i d’allò, durant una estona. Que si com esteu, que si quants anys té el teu fill, que si el vostre ja treballa. “Nosaltres venim cada tarda a fer el cafetó, aquí, que el fan molt bo”, diu la dona, en un moment donat.

Ella, per un moment, posa els ulls en blanc. Aquesta frase, aquest diminutiu –cafetó– li obre la porta d’una vida. De la vida d’aquests dos jubilats que no recorda com se diuen. Aquest costum indica mil coses extraordinàries. Tenen una vida feliç, s’estimen, van tots dos, junts, a fer un cafè, cada dia, després de dinar. Ara mateix, a la taula, no hi ha cap mòbil. Tots dos fan –també li sembla extraordinari– la mateixa olor de la mateixa colònia, que reconeix. Potser també van a comprar junts, potser es reparteixen les botigues. Cada tarda, en aquest bar, deuen enraonar de bagatel·les o potser estan en silenci, contemplant els anants i vinents. Cap d’ells vol ser més important que l’altre. No hi ha exasperació, no hi ha odi, no hi ha renys entre tots dos. El tedi que puguin desprendre és agradable, assumible, és normal. “Me n’haig d’anar!”, fa ella, al cap d’una estona. S’aixeca i sospira, molt fort, per arreplegar tota la nostàlgia aliena i futura de l’ambient i quedar-se-la als pulmons. Continua el camí cap a casa.