Una cadira de rodes

Aquests darrers dies, llegint alguna de les desagradables ciberbrometes sobre l'estat de salut del futbolista Abidal, m'han vingut al cap certs records d'infantesa. En aquells temps no existia internet i el Barça no guanyava tantes copes, però la capacitat del poble per proferir tota mena de crueltats, incoherències i detritus insubstancials era la mateixa que en l'actualitat. Que consti que dic exactament poble i no, per exemple, persones o ciutadans . Tot plegat és decebedor, en la mesura que situa la tecnologia en un àmbit innocu que ni ens millora ni ens empitjora moralment, sinó que només cobreix la superfície d'una falsa pàtina de novetat. Per a bé o per a mal, el fons de la naturalesa humana segueix impertorbable. Em sembla preocupant l'espectacularització de la solidaritat que s'ha vist aquests dies en relació a aquest esportista, perquè desdibuixa i banalitza una cosa tan profunda, íntima i noble com l'empatia cap als éssers humans que pateixen.

Quan era petit, la imaginació popular va generar una història que alguns de vostès encara deuen recordar. M'ha vingut al cap aquests dies justament perquè estava relacionada amb les conductes pseudosolidàries en temps de cultura de masses. La cosa anava si fa no fa així: si s'aconseguia recollir un quilo dels filets de cel·lofana que serveixen per precintar les capses de cigarrets, li donaven una cadira de rodes a un discapacitat (en aquell moment encara es deia paralític). No queda clar qui regalava la cadira, tot i que sempre surt algú que explica que a la veïna d'un cunyat d'un amic seu n'hi van regalar una. Tampoc sembla gaire plausible la possibilitat de reunir un quilo de filets de cel·lofana (si més no, la cadira de rodes acabaria costant milers, o potser milions, de càncers de pulmó). Aquesta simpàtica collonada de la dècada del 1970 està emparentada amb els vells exvots de la tradició catòlica, que per la seva banda provenen de les ofrenes als manes dels romans, i així fins a arribar a les lampadetes de greix de les cavernes prehistòriques. Amb internet la transformació de la història fou gairebé insignificant: era el mateix esquema de sempre, però ara es tractava de recaptar diners per a un nen a qui havien d'operar. Això s'aconseguia visitant una determinada plana web o reenviant e-mails. Si es feien uns quants milions de clics, es recaptarien els diners necessaris i aquell pobre infant desvalgut se salvaria.

El primer que crida l'atenció d'aquest tipus de fantasies és la hipocresia que desprenen. En efecte, la possibilitat d'ajudar els altres és tan simple com fer un donatiu, però òbviament no a còpia de cel·lofanes o d'e-mails, sinó de quartets de debò. De fet, no calen ni diners: el voluntariat també és una forma desinteressada i ben efectiva d'ajuda (si realment volen col·laborar amb persones amb el mateix problema que Abidal, informin-se per exemple aquí: http://www.fecec.cat/ ). Participant en aquestes cadenes d'e-mails o en altres coses semblants, en canvi, la bona consciència ens surt de franc, i de passada fem amiguets i tot. Per descomptat, aquesta actitud no té res a veure amb internet: és més vella que l'anar a peu. L'interessant és justament que no hagi experimentat cap variació significativa si fa no fa des de l'Egipte faraònic.

Darrerament s'ha posat de moda recollir taps de plàstic. Diuen que per una tona en donen 200 euros. Un es pregunta: i per què no recollir metall, que és molt més car? O per què no restaurar mobles vells, o revendre llibres? Per què no fer mil coses més sensates, senzilles i sobretot rendibles que això dels taps? Misteri. Què se'n va fer dels filets de cel·lofana que es recollien quan jo era petit, ubi sunt ? I dels bolics de paper d'alumini que anaven destinats -facin memòria- "als xinets"? On deu parar, tot allò? Ni idea. I dels taps de plàstic? Òbviament, es poden reciclar: són un plàstic com un altre; però, i la cadira de rodes? El senyor Juan Manuel Expósito, extremeny, va recollir 2.000 quilos de taps, dues tones, que són molts taps: ocupaven tot el seu garatge. Va anar a una empresa perquè li regalessin la cadira de rodes, i encara riuen ara. Se'ls pot vendre a preu de plàstic, esclar, però li donaran els quatre rals que valen. Això ho trobaran, amb fotos i tot, si fan una cerca a Google de "el timo de los tapones ". I per trobar (en anglès) l'origen històric de la parida, poden anar a la web www.snopes.com i cercar-hi " Plastic bottle caps ". En tot cas, si fan col·lecció de taps, rai: el fotut és agafar-li afició a l'ampolla.