Cadenes, Haushofer, Pietrelli
Tres de les millors novel·les que he llegit en els darrers temps (en els darrers anys) són de les autores esmentades al títol. Núria Cadenes ha publicat Tiberi Cèsar (Proa), una majestuosa aproximació a la figura d'un dels emperadors romans més obscurs –si més no, en la fama que l'acompanya almenys des del Decline and Fall de Gibbon– i que en mans de Cadenes s'humanitza dolorosament per convertir-se, al mateix temps, en botxí i víctima del poder, semideu immortal i verdagueriana baboia de l'escarni, fill mancat, amant contrariat, artista capat, contrafigura del nostre temps que amb la seva llum antiga ens il·lumina des d'un lloc que no esperàvem. Escrit amb el que no cal dubtar a qualificar com a gran estil, dir que mira sense por als ulls de Yourcenar o de Graves no és exagerat.
Tampoc ho deu ser presentar La paret, de Marlen Haushofer (Angle, traducció de Carlota Gurt), com una de les novel·les més pertorbadores de la literatura europea del segle XX. La seva premissa argumental (una dona, que és la narradora en primera persona, queda aïllada dins un paisatge de muntanya idíl·lic per una paret invisible que la separa de la resta del món, en companyia tan sols d'un gos i una vaca) és una enorme metàfora que permet llegir amb exactitud, precisament, les pors del segle més despietat de la història. Emparentada amb Robinson Crusoe, amb el bon salvatge de Rousseau o amb L'àngel exterminador de Buñuel, és un relat d'iniciació i superació que també ho és de declivi i extinció. Precisa i elegant dins el malson, l'escriptura de Haushofer fa por en diversos moments. I en d'altres, ganes d'amollar el llibre per posar-se a aplaudir.
Una altra metàfora impressionant és la de Deimos de Lucia Pietrelli (Males Herbes), una novel·la curta que ens presenta una illa d'on ha desaparegut la mort. Com suportar la vida, sabent que un no pot morir? Pietrelli va néixer a Itàlia, va aprendre el català a Mallorca, on viu, i és una de les escriptores catalanes més interessants i amb una obra més viva, més creativa, més plena d'idees. Això es veu a cada pàgina, i gairebé a cada paràgraf de Deimos, una altra novel·la d'iniciació en què la protagonista, Laia (fa pensar en l'homònima de Salvador Espriu), emprèn un camí que l'ha de dur a la reconciliació amb la seva mare, una dona de fora de l'illa i que un dia va desaparèixer (o els va abandonar, a ella i al seu decaigut pare). Pietrelli té una mirada feliçment àmplia sobre la literatura, que va des de Blai Bonet fins a Carmelo Bene passant per les tragèdies clàssiques, i la seva lectura convida al recolliment.
Són tres exemples eminents d'un talent de dones que en poc temps han publicat, en català, un seguit d'obres importants: Cristina Garcia Molina, Mònica Batet, la ja dita Carlota Gurt, Neus Canyelles, Àngels Gregori, Eva Baltasar, Laura Gost, Llucia Ramis, Alba Dalmau, Irene Solà, Aina Fullana, Íngrid Guardiola, Eva Piquer, Ada Castells, Alba Dedéu, Maria Canelles, Gemma Ventura, Maria Josep Escrivà, Antonina Canyelles, Irene Pujadas, Aina Riera, Anna Gual, Lídia Gàzquez, Raquel Casas, Blanca Llum Vidal, Mireia Calafell. El llistat, evidentment, no pretén ser exhaustiu.