S'ha fet viral el vídeo amb actrius i cantants franceses que es tallen els cabells en senyal de suport a les dones iranianes que fa setmanes que protesten contra el govern del seu país per la mort de Mahsa Amini a mans de l'anomenada policia de la moral perquè duia posat el vel “de manera inapropiada”. També per la de Hadis Najafi, assassinada per les forces de seguretat iraniana als 22 anys, la mateixa edat que Mahsa Amini, en una manifestació. I hem vist les imatges de l'eurodiputada sueca Abir Al-Sahlani tallant-se també els cabells davant d'un Parlament Europeu molt buit: la mateixa cambra que sovint ha demostrat no tenir prou força ni cohesió per protegir els drets humans, ni tan sols dins les seves aigües.
Els cabells de les dones formen part de l'ampli repertori de fixacions i ofuscacions dels inquisidors de tots els temps, països i cultures. Des de l'Antiguitat fins avui mateix, els règims totalitaris, autoritaris, integristes o senzillament contraris a la llibertat de les persones han cercat la humiliació de les dones a través de l'ocultació, l'eliminació o l'enlletgiment dels cabells, vistos com un atribut sexual i, per tant, com un signe de força vital que cal doblegar. Sense anar més lluny, el franquisme tenia per costum rapar les dones i obligar-les a beure oli de ricí. Que, avui en dia, un règim com el del líder Ali Khamenei i el president Ebrahim Raisi, construït damunt la mentida teocràtica, persisteixi a reprimir la llibertat de les dones servint-se dels seus cabells, demostra que la humanitat i la història no progressen en línia recta, com molts solen imaginar, sinó que fa voltes entorn d'un seguit d'obsessions primàries: el poder, el sexe i la mort (abans que em diguin que me'ls descuido, els diners no són altra cosa que l'expressió del poder, i l'instrument per fiscalitzar i administrar la mort i el sexe, particularment la mort i el sexe dels altres).
La repressió contra les manifestacions i les protestes a l'Iran ja ha fet 154 morts, segons les darreres dades de Human Rights Watch. El règim no té respostes per a les demandes de la seva ciutadania, però sí que té bales per matar-la. Un altre vídeo que s'ha viralitzat des de França és el d'una jove que es diu Tina, que viu a París i és iraniana d'origen. Tina alerta del fet que la República Iraniana hagi tallat internet al país: si fan això, diu, és “per matar en silenci”. Per extremar la repressió i evitar que els testimonis es puguin difondre a través de les xarxes socials. La solidaritat des d'Europa a través de vídeos com el de les cantants i les actrius franceses tallant-se els cabells és positiva, però el torcebraç de les dones iranianes contra un règim corrupte i sanguinari és una lliçó de dignitat, de compromís amb la llibertat i de radicalitat democràtica. Allà on aquestes paraules són embrutides per la xarlataneria i les lluites de poder i de vanitat, com succeeix a Catalunya, l'exemple iranià resulta particularment il·luminador, especialment rellevant, inevitablement dolorós.
