Els cabells d’Elnaz Rekabi

Llegim a l’ARA que la campiona mundial d’escalada, de l'Iran, Elnaz Rekabi, que va participar en una competició internacional a Seül sense portar vel (i vam considerar que era en solidaritat amb les protestes contra el règim dels aiatol·làs) ha demanat perdó "pel descuit". Va competir –o sigui, va escalar– amb els cabells recollits en una cua, sense el vel, i va estar "desapareguda". Descuidar-se el vel a l'hora d'anar a escalar. Passa, com quan la periodista Ana Pastor va entrevistar Ahmadinejad i "li va caure". 

Això dels aiatol·làs és ben curiós. Escaladores que guanyin títols i medalles, sí que en volen. Cap d’aquests dictadorets es poden resistir a la idea d’un poble de gent sana, forta i disciplinada que competeix i guanya la decadència dels altres. I, naturalment, no exigeixen, a aquestes esportistes, que facin l’esport amb la funda negra que els fan posar a les dones del carrer, perquè s’entortolligarien i caurien. Si veiem la foto de la valenta Rekabi, agafada a les preses, en una posició impossible, ja entenem que amb el burca posat no hauria pujat ni un metre. Ah, però el vel sí, tu.

És molt hipòcrita voler tenir una esportista d’elit que amb els peus de gat escala pedres, porta mosquetons a la cintura i s’arrapa a cada petita aresta per ascendir, i al mateix temps fer-li posar per força aquest signe, com una marca del pagès a les ovelles del ramat, que és el vel. L’esperit del vel i de la funda de cap a peus que totes les dones, excepte les riques, han de portar, és la submissió i la possessió. Tapa’t, perquè només et pot veure l’home a qui pertanys. Vull dir que no crec que al déu dels aiatol·làs li fes gràcia veure una dona escalant. Les dones no condueixen i tampoc escalen.

Entenc la por, perquè qui no tindria por després d'haver desaparegut unes hores. I tot i així no ens podem arriscar a dir res, no fos cas que els aiatol·làs s’emprenyin i premin un botó nuclear. No hi ha paraula que em sembli més enganxifosa, fastigosa i hipòcrita que geopolítica.