C.P. Snow i la vidriosa cultura de massa (1963)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la columna de Juan Ramón Masoliver (Saragossa, 1910 - Barcelona, 1997) a 'La Vanguardia' (14-VIII-1963). Avui fa seixanta anys que el físic i novel·lista Charles Percy Snow (Leicester, 1905 - Londres, 1980) enllestia l’edició ampliada de 'Les dues cultures i la revolució científica'. És un text clàssic que planteja per primer cop en el segle XX com superar la bretxa entre ciències i lletres. L’article de Masoliver és una de les escasses mostres documentals de la recepció a Catalunya de l’obra germinal de C.P. Snow que renovava la idea renaixentista i il·lustrada de persona culta: la preparada en totes les àrees del coneixement. Traducció pròpia.

“A tots anomenen homes, però de veritables homes caldria qualificar només aquells que s’han refinat en els estudis adequats a la humanitat”. Aquesta sentència del vell Ciceró diríeu que cobra vigor quan els campions de la idea de cultura per a tothom veuen aigualides moltes de les seves esperances. Així, els anglesos pensaven que estenent a tota la població l’ensenyament mitjà obligatori aconseguirien a molt curt termini omplir el buit existent entre la classe dedicada de sempre a la cultura i les nou dècimes restants del país. Però els fets semblen demostrar que aquesta distància és cada cop més gran, i si algun anivellament existeix és a l’estadi de la baixa cultura, per no dir de la incultura a seques. Si més no, així resulta d’un test, anomenat “de les dues cultures”, que ha posat en pràctica l’escocès Kenneth Richmond. El sistema consisteix en formular contemporàniament vint preguntes de caràcter científic i el mateix nombre de preguntes de caràcter humanístic. [...] Doncs bé: l’experiment de Richmond demostra que molt rara vegada el total d’encerts assoleix els 22 sobre 40 preguntes. I tot i que no sigui una novetat, corrobora la presumpció que els estudiants de lletres no tenen un tracte excessiu amb les disciplines científiques, i que els de física estan completament dejunis de coneixements humanístics. A més de preocupar a les autoritats acadèmiques, això dona la raó a C.P. Snow, en el sentit que aquest autor pretén que a hores d’ara és del tot impossible la comunicació entre les classes dirigents –científiques i humanistes– de la societat. Però l’escala de Richmond aporta també un descobriment positiu. Mostra que la bretxa entre coneixements literaris i científics no és del tot absoluta. Mostra que no hi ha ni ombra de la suposada incomunicabilitat en el sector d’estudiants d’elevat índex d’intel·ligència. Sotmès el test de Richmond als membres de Mensa, societat estudiantil que aplega alumnes que es consideren més intel·ligents que el 99 per cent de la resta d’anglesos, apareix una mitjana de 37 encerts sobre les 40 preguntes. [...] Si la indagació de Richmond ha estat prou àmplia, segons sembla, el mètode de l’escocès permetria admetre que, si més no en alts nivells intel·lectuals, la frontera entre ciència i humanitats tendeix a esborrar-se. I que si bé Snow pot tenir raó respecte a la incomunicabilitat dels grups específicament dirigents, la seva presumpció és infundada pel que fa als més intel·ligents, directius o no. Altrament, a determinat nivell intel·lectual el debatut divorci de les dues cultures no és article de fe, ni de bon tros. Per tant, no anem massa lluny de l’Homo universalis que va caracteritzar els genis de l’Humanisme i el Renaixement. Els genis, i només ells, no cal dir. La resta de la població d’aleshores no sabia ni llegir. Alguna cosa hem guanyat, per tant.