5630 BVC
Sense cap mena de dubte, fer-se gran és un tema molt delicat. No fa encara ni un segle la gent s'acostumava a morir abans, i llestos. Ara no. Ara costa molt morir-se i, mentrestant, intentem dissimular fent veure que hi seguim veient de prop i que no ens fa mal l'esquena cada vegada que buidem el maleter del cotxe. Per acabar-ho de complicar, fer-se gran no està de moda i ni la TV, ni el cinema, ni les modes hi ajuden. És antiestètic i sovint et sents fora de lloc. Se t'acut entrar una nit a fer una copa al bar on acostumaves a anar-hi fa anys, i quan ho fas, per un instant es fa el silenci i tot d'ulls joves et miren amb incomoditat i molta compassió. T'asseus en un racó somrient com un idiota i repasses els pírcings de la penya. Perquè no ens detectin, ens seguim vestint amb pantalons curts i xancletes i les dones es fan cues com la Pippi Langstrump mentre ensenyen el melic.
Un bon amic meu, psicòleg, explicava que aquesta és essencialment la famosa crisi que tothom pateix entre els quaranta i els cinquanta, quan t'adones que has arribat a un punt a partir del qual ja tot va de baixada. Ens ho explicava l'altra nit, després que un altre amic confessés que comença a tenir problemes de memòria. No troba la moto des de fa una setmana. La va aparcar en algun lloc però no és capaç de recordar on. Ha recorregut tots els carrers del barri, els llocs on acostuma a anar i on sovint la deixava i no apareix. És incapaç de fer memòria i la Guàrdia Urbana tampoc en té notícia.
Aprofitant la nostra relació, m'ha demanat que faci servir la columna com a avís i que recompensarà qualsevol que aporti alguna pista que ajudi a trobar-la. A la moto, a la seva memòria i al seu orgull. Es tracta d'una Yamaha 250 que destaca pel seu xassís granat i amb matrícula 5630 BVC. Gràcies.
