Buscant Mr. PIB
Dilluns que ve l’INE revisarà el PIB anual espanyol, com fa cada any, i com fan la gran majoria de països. Aquesta actualització permet incorporar a les dades dels anys anteriors estadístiques de l’estructura econòmica que no es coneixien abans. Normalment, la incorporació d’aquestes dades fa que els PIB estimats prèviament variïn només unes dècimes, i no generen rebombori mediàtic. Però aquest any probablement veurem un creixement més gran i veurem la consegüent baralla política.
Per començar perquè en altres països com el Regne Unit han revisat la seva producció en més de 2 punts percentuals. Però també perquè hi ha diversos indicadors que, al llarg dels últims mesos –i anys–, ens han dificultat explicar què és el que li va passar a l’economia espanyola –i catalana– durant la pandèmia. En primer lloc, les estranyes dades d’ocupació, que van mostrar sempre un comportament molt més positiu que el creixement del PIB. Normalment, el mercat laboral i l’econòmic van de bracet, però des de mitjans del 2020 els bons resultats en indicadors de treball –que assolien fins i tot fites històriques– no tenien un reflex en el comportament del PIB –molt més mediocre–. ¿Ens estaven enganyant sobre quanta gent estava treballant? El mateix passava amb la recaptació d’impostos: la dada era molt superior al que indicava el termòmetre del creixement econòmic. L’Agència Tributària ingressava aquell any més que mai, i l’IRPF se situava com el gran pilar impositiu. Si els salaris i el nombre de treballadors augmentaven, ¿per què no augmentava el PIB?
Igual que la democràcia com a sistema de govern, el producte interior brut és el pitjor indicador de la riquesa d’un país, a excepció de tots els altres. Funciona raonablement bé en períodes d’estabilitat, però en moments d’excepcionalitat pot ser un mal referent per saber com van les coses. Ha passat amb la pandèmia amb confinaments, tancaments d’empreses i ERTOs que no havíem vist mai.
I això passa també en altres contextos. Dinamarca, per exemple, s’ha vist obligada a presentar els resultats del seu PIB nacional excloent-ne els ingressos de la indústria farmacèutica. L’èxit de la companyia Novo Nordisk venent l’ozempic, el gran miracle per perdre pes, ha fet que el seu valor en borsa superi el de l’economia del país. El creixement de l’economia danesa, al voltant del 2% aquest any, no s'hauria produït –hauria estat negatiu– sense l’existència d’aquesta farmacèutica. Un cas diferent, i més conegut, és el d’Irlanda, que es va convertir en un miracle del creixement econòmic per les inversions externes d’empreses com Facebook o Google, que buscaven un tracte fiscal més favorable. Es tractava d'un creixement sobre el paper, que assenyalava el PIB nacional, però que no es veia necessàriament traduït en una activitat econòmica real al país.
El PIB és una mesura imperfecta per saber com funcionen les nostres economies. Però és també la millor aproximació que tenim. Ara queda esperar uns dies per saber si realment la productivitat ha caigut i ens calen més persones per produir el mateix, com sospiten els crítics amb el govern, o si el relat de la lenta recuperació de la crisi pandèmica es basava en unes dades allunyades de la realitat. Segurament la resposta no és tan senzilla, ja que l’economia, com la vida, és més complexa del que sembla.
