Un burquini a la piscina
Arrenco amb dues escenes de la Barcelona d’aquest estiu. La primera passa a la piscina descoberta del Club Atlètic-Barceloneta, climatitzada i oberta a la platja de Sant Sebastià, de recent i enyorat passat nudista i bohemi. Un veïnatge que afavoreix que les netes facin topless al costat dels avis sense cridar l’atenció a ningú. De cop, una dona amb un burquini que només deixa veure cara, mans i peus apareix a ple sol com una taca negra. La gent la mira i es mira, i mira també el socorrista argentí. Ell, enfilat a la cadira, arronsa les espatlles i aixeca les celles, com dient “I què voleu que hi faci?” La dona entra a la piscina i s’hi submergeix enmig d’un dens silenci. Ningú diu res però la processó va per dintre. La segona escena és la d’un suplent dins la redacció que desafia el binarisme. Fa tot el que pot perquè no se li pugui assignar cap gènere. Es pinta, però poc, s’hormona i marca només una mica els pits, i porta faldilles damunt els pantalons. El que fa demana molt coratge. No pas a la redacció -a qui més aviat li fa gràcia i hi empatitza- sinó quan a la nit agafa el metro i s’exposa a potencials energúmens.
Les dues escenes semblen plantejar unes mateixes preguntes: ¿fins a quin punt hem de ser tolerants amb maneres de presentar-se en societat que desafien els valors més generals?, ¿hi ha d’haver límits? No fa gaires anys, hauria escandalitzat molt més la neta en topless que la dona en burquini, per no parlar del noi andrògin. En canvi, en ple segle XXI, tothom que es considera progressista tendeix a negar que una buscada androgínia li creï incomoditat, i més aviat l’elogia. Però és obvi que el votant de Vox o el PP no ho veu igual. ¿Ser igual de tolerant és una virtut en tots aquests casos?¿O certes toleràncies -com permetre el vel a primària- són simplement reaccionàries? ¿No hi hauria d’haver un terreny intermedi -potser el més fèrtil- de tolerància crítica: que respecti qui vulgui ser diferent sense, per això, deixar de combatre els valors implícits en algunes diferències?
Un respecte absolut a “les identitats” pateix del mateix mal que la convivència multicultural de certes urbs: idíl·lica fins que esclata en un bany d’odi i violència. Idíl·lica, només, mentre cada identitat viu a la seva bombolla. Un reduccionisme molt propi de la correcció política sol dir: si toleres el topless i l’androgínia, també has de tolerar el burquini. Rere aquest reduccionisme hi ha la idea que no hi ha cultures ni identitats més humanes, més civilitzades, més avançades: que pensar-ho és supremacisme. Crec, ben al contrari, que la convivència exigeix confrontar, en un debat pacífic, valors -lligats a identitats-, partint de la base que no tots són igual de civilitzats i de respectables. I no estendre mai la “tolerància” als que soscaven altres valors que la democràcia d’una república consideri irrenunciables. Respectar el burquini ha de ser compatible amb mostrar-se crític amb els valors que encarna, amb aspirar a veure’l desaparèixer de les piscines públiques. Una societat que no aspira a ampliar els seus valors compartits no conviu: només viu junta ignorant-se.
Albert Pla Nualart és lingüista i escriptor.
