La burocràcia no perilla (1923)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle de Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) d’avui fa un segle a 'La Publicitat' (19-IX-1923) dotat d’una ironia continguda, flegmàtica, més britànica que no pas volteriana, subtil, lleugera, pròpia d’aquell periodista. Set dies abans el general Primo de Rivera s’havia estrenat com a dictador amb mesures dirigides a esporgar el funcionariat. Crític amb aquelles intromissions, Carles Soldevila va renunciar a la plaça de lletrat de la Mancomunitat de Catalunya guanyada en unes oposicions el 1916. Imatge: dibuix satíric d’una oficina per Feliu Elias ‘Apa’ (Barcelona, 1878-1948) a '¡Cu-Cut!' (29-VIII-1907).

L'Estat modern, cada dia més lluny de la primitiva concepció rousseauniana de l'Estat gendarme, realitza un sens fi de funcions. Per realitzar aquestes funcions ha tingut, naturalment, de contractar un nombre important d’homes. Aquests homes, no cal dir-ho, s'anomenen funcionaris. També són designats sovint amb els noms d’empleats, oficinistes o buròcrates. No és indispensable de posseir una gran erudició històrica ni un agut sentit polític per comprendre que totes les crisis contemporànies han de posar en primer terme el problema de l'organització o de la reorganització d’aquesta xarxa humana que, quan té la flexibilitat oportuna, endega les activitats del país, i quan és massa atapeïda o massa irregular, les dificulta i les sufoca. Quantes sàtires, quantes invectives, quants pamflets s’han escrit contra la burocràcia! El mateix poble, que, si fa no fa n’ha estat l'inventor, França, té una copiosa literatura que combat a sang i a foc el pobre monsieur Lebureau. Tots els altres països, l'un darrera l'altre, han hagut d’anar creant una burocràcia. Àdhuc Anglaterra, on l’esperit tradicional, aliat amb el sentit pràctic, oferia una gran resistència a la complicació administrativa, no ha tingut més remei que sucumbir davant el gran corrent que deriva de la Revolució Francesa. Ens trobem davant un corrent contrari? Els fets de Poincaré a França, de Mussolini a Itàlia i els anuncis de Primo de Rivera a Espanya assenyalen la fi de la burocràcia? No. Estigueu tranquils. La burocràcia, ara com ara, no pot morir perquè segueix responent a una necessitat que les noves tendències polítiques no abasten a modificar. És clar que el fet de no perillar la burocràcia com a institució no vol dir que en els moments actuals no perillin molts buròcrates com a individus. La descongestió de les oficines, o més ben dit, la descongestió de les "plantilles" (no tots els que figuren en aquesta formen en aquella), és, sembla, una cosa inevitable. Noteu, de passada, que a l'hora actual només hi ha un país que es trobi dins una tendència d’augment de funcionaris: "La República dels Soviets". Poincaré, Mussolini, Primo de Rivera es decanten a reduir el nombre de funcionaris; no perquè opinin que cal segregar atribucions a la burocràcia, sinó perquè opinen que al voltant dels nuclis treballadors hi ha una vasta vegetació parasitària. Lenin es decanta a augmentar el nombre de funcionaris, no perquè opini que l'antic règim tenia mal dotades les seves oficines, sinó perquè el comunisme comporta un increment enorme de funcions estatals –el màxim increment possible–. Uns i altres, doncs, amb actuacions diferents, demostren una idèntica preocupació.