En l'època actual, en què la digitalització forma part de gairebé tots els aspectes de la nostra vida, resulta inevitable recordar aquell mític episodi d'Astèrix i Obèlix en què els nostres herois havien de superar les dotze proves imposades per Cèsar. Els intents de la parella de gals per aconseguir el butlletí A38 ens transporten, amb una ironia punyent, a les vicissituds actuals de la nostra administració pública.
En aquella mítica prova, Astèrix i Obèlix s'enfronten a una administració absurda, caracteritzada per la lentitud i les contradiccions, que en l’actualitat s’han accentuat amb la digitalització. Amb la intenció de modernitzar i agilitzar els processos, s’ha fet una transició cap al paper zero a l'administració pública. Un canvi que ha comportat la despersonalització dels tràmits i ha resultat, en molts casos, una barrera per a aquelles persones que no estan tan familiaritzades amb la tecnologia, com són moltes persones grans.
En aquesta nova era digital en què s’hauria de suposar una millora en eficiència, la lentitud és exagerada. Un exemple clar d'aquest fenomen és la tramitació de llicències d'obres, un procés que hauria de ser àgil i eficaç, però que sovint esdevé una autèntica odissea. La mitjana d'espera ha augmentat i les queixes de ciutadania i professionals ressonen com una crida a la necessitat de canvis.
El problema el trobem en la falta d'adaptació i d'una planificació adequada. Les deficiències en el sistema es deuen a una combinació de factors, incloent-hi la inversió insuficient en formació per a la ciutadania, les limitacions de les plataformes de gestió d'expedients de l'administració i la falta d'ajustament i mesura dels procediments administratius. Després de la pandèmia, molts d'aquests problemes s’han accentuat.
L’últim exemple el trobem en la redacció de lleis, com el nou Codi d'Accessibilitat, que ha accentuat el laberint normatiu. Amb més de 300 pàgines, aquest text benintencionat i necessari per a tots els col·lectius s'ha convertit en un repte addicional per als professionals tècnics que han de fer-lo realitat. Les contradiccions amb altres lleis i la complexitat del text fan que la seva aplicació sigui una tasca titànica.
L’administració pública ha perdut, en certa manera, l'empatia envers la ciutadania i els professionals de l’arquitectura ens veiem atrapats en aquest laberint de gestions. Els obstacles als quals ens enfrontem han de ser corregits a través d’una voluntat política inequívoca i l’esforç col·lectiu.
En aquest context, processos com la instauració dels IIT (Informes d'Idoneïtat Tècnica), a través de la col·laboració entre els col·legis professionals tècnics i l'Ajuntament de Manresa en matèria de llicències d'obres, representen un pas endavant cap a la millora de l'empatia i la humanització d'aquests tràmits. Una iniciativa que no només fa més àgils els procediments, sinó que també estableix un canal de comunicació més transparent i col·laboratiu entre administració, ciutadania i professionals. Reduïm les barreres i evitem malentesos comprenent millor les necessitats i expectatives de tots els implicats. Un model que hauria de ser replicat a la resta de municipis de Catalunya, ja que beneficiaria tant la ciutadania com els professionals de la gestió administrativa i contribuiria a la construcció d'una administració més eficient i orientada al servei de la ciutadania.
Cal que la transició cap a la digitalització i el paper zero estigui acompanyada de més empatia i sensibilitat. El camí cap a la modernitat no s’hauria d’assemblar a l’odissea que ens dibuixaven amb humor Astèrix i Obèlix a la Gàl·lia i és urgent que respongui a la realitat present.
