Les associacions feministes estan preocupades, molt preocupades, i és normal que ho estiguin. En els darrers anys l’accés a les subvencions i als ajuts que les mantenen vives ha incrementat de manera tan exponencial els entrebancs a què es veuen sotmeses que es diria que hi ha una conxorxa per desactivar-les. És de suposar que aquesta conxorxa no existeix –em refereixo a fora de l’ideari d’ultradreta–, però el feminisme institucional que va néixer aquí als anys vuitanta (conselleria d’Igualtat i Feminismes, Institut Català de les Dones, etc.) ha de ser conscient que la seva existència no substitueix la suma d’iniciatives feministes organitzades, perquè exerceixen rols diferents que es complementen.
Tothom entén que en nom de la transparència la burocràcia se sofistiqui, però no fins al punt de convertir-se en burrocràcia. Quan a desenes i desenes d’associacions els arriben repetidament requeriments de tota mena i condició perquè no han posat bé una creueta en alguna casella extraviada entre els molts formularis que han omplert, és que alguna cosa no rutlla. Ara i aquí això està succeint. Justificar una subvenció s’ha convertit en un esport de risc que fa que, a la mínima que es descuidin, la perdin.
Fa molt poc que en aquestes mateixes pàgines Ingrid Guardiola, actual directora del Bòlit –el centre d’art contemporani de Girona–, es lamentava de la “hipergestió pública”, d’un model tan poc eficient que fa que amb l’aigua bruta es llenci també la criatura. El problema és que la bulímia institucional està derivant en l’anorèxia de sectors que necessitem en bona forma, i un d’ells és el feminisme, que amb la seva tasca de denúncia i formació supleix el que les mateixes institucions no fan, i que sovint les esmena.
Una de les associacions veteranes que pateix aquesta creixent exigència kafkiana de les administracions és l’ADPC (Associació de Dones Periodistes de Catalunya), que entre altres coses atorga des de fa molts anys els Premis de Comunicació No Sexista, encara tan necessaris. L’ADPC ha deixat de demanar ajuts que abans li arribaven davant de la impossibilitat de fer-ho sense dedicar-hi més hores que a la feina que duen a terme, que és molta. Marta Corcoy, la seva presidenta, aplaudeix la possibilitat de fer tràmits de forma telemàtica que el covid ha imposat, però es queixa de la falta d’empatia de les administracions amb les entitats que no disposen de grans estructures administratives i es basen en el voluntariat.
Cal recordar aquí que les associacions treballen de manera voluntària, regalant hores i hores; qualsevol que formi part d’alguna d’elles sap que la dedicació és heroica. Les dones i les minories que ocupen els espais feministes ja pateixen prou violències per a més haver de patir aquest nivell de traves burocràtiques. Si els diners públics no serveixen per facilitar la supervivència dels seus projectes, em pregunto per a què serveixen. Cal afeblir la rigidesa dels processos econòmics per mantenir un teixit social plural i cohesionat; cal humanitzar-los.
