Deixar de silenciar el 'bullying'

A Barcelona, fa pocs dies, el suïcidi d’una adolescent que patia bullying va provocar alarma social i va fer que l’assetjament escolar saltés als mitjans. 

Laia Vicens, en un article publicat per l'ARA l’11 de juny, va presentar el bullying com una plaga social que es manté a l’ombra. Mencionava que, segons una enquesta feta per Amalgama 7 i la Fundació Portal, un terç dels alumnes del nostre país reconeixen que, al menys una vegada, han exercit assetjament contra un company de classe. Per altra banda, la mateixa fundació Amalgama 7 esmenta que vuit de cada deu adolescents entrevistats diuen haver estat observadors d’algun episodi d’assetjament. Aquestes xifres ens obliguen a preguntar-nos com és que, per assabentar-nos de que aquest tipus de violència és present en les nostres institucions educatives, ha estat necessària una situació tan dolorosa com la que hem viscut aquests dies. 

Sens dubte, l’assetjament escolar ha estat amagat sota el silenci institucional. Ja sigui per comoditat, per por que parlar de l’assetjament suposi una certa normalització, per falta de recursos o per no saber com afrontar aquest problema, en general s’ha optat per amagar el cap sota l’ala. Òbviament, el silenci ha abonat el terreny a una violència que fa baixar les defenses tant de l'alumnat com de les famílies que en pateixen directament les conseqüències. Una xacra que, si veu el camí lliure, contamina tot el que troba. No fer res no afavoreix l'erradicació de la violència, ans al contrari: negar-la i menystenir-la fa que l’agressivitat ocupi l’espai que hauria d’ocupar la cooperació, la solidaritat i la paraula. 

L’assetjament és una manifestació d’importants dèficits en la formació de la infantesa i de l'adolescència. Per exemple, posa al descobert que l’alumnat, especialment insegur, creu que fent bullying aconseguirà amagar la seva debilitat i donar una imatge de valentia que no té.

¿En què fonamenten aquesta sorprenent creença? Per què creuen que la violència es un camí idoni per assolir la seva afirmació personal? D’on han tret la idea que amb la violència es pot obtenir una valoració positiva de l’entorn?  

Dediquem un minut més a reflexionar sobre aquesta errònia creença i preguntem-nos si és exclusiva de l’adolescència o moltes persones adultes també la comparteixen. Si aquest convenciment té les seves arrels en una cultura més amant de la violència que de la cooperació, podem considerar l’assetjament escolar com un cas particular i específic de violències socials, les quals tot sovint es neguen o passen desapercebudes a qui no les pateix.  

Violències masclistes, desnonaments, vulneracions dels drets laborals, discriminacions per raons de raça, d’edat, de religió, etc.,  són diàriament tan menystingudes o ignorades com ho és l’assetjament escolar. En totes aquestes violències hi ha persones que amaguen les seves pors i debilitats exercint un control i un afany desmesurat de domini sobre persones i col·lectius que no tenen recursos per deslliurar-se de les agressions de què són objecte. 

Per frenar l’assetjament escolar cal un canvi de perspectiva que resulta impossible de dur a terme sense establir ponts entre el que passa dins i fora de les institucions educatives. El que ha passat aquí, entre nosaltres, es dona també en altres països.

El dia 7 d'abril de 2021, l’emissora japonesa NHK, en el marc de la celebració internacional de la lluita contra la violència i l’assetjament, va retransmetre una entrevista dirigida al públic de 160 països i a 320 milions de llars. Stefania Giannini, subdirectora general de la Unesco, va declarar que massa persones pensen que el bullying és un ritual inofensiu de transició de la infància a l’adolescència, i que per això resulta mes difícil d'erradicar.

Per lluitar contra el bullying, la Unesco considera necessari disposar d’un lideratge polític, de programes pedagògics, d’un sòlid ensenyament que propiciï un entorn escolar respectuós, de formació dels docents i de mecanismes regulars de denúncies, així com establir suport a les víctimes, seguiment i avaluació. 

La pràctica professional d’una bona part dels professors del nostre país és una prova que l’assetjament escolar es pot eliminar. El seu compromís per unir el desenvolupament de la creativitat amb l’ètica de la justícia i l’ètica de la cura de les persones els fa molt sensibles a la detecció de la violència a les escoles. I en conseqüència, vetllen per dotar els alumnes de models de pensament amplis que els capacitin per enfrontar-se a la resolució dels conflictes cognitius i emocionals que tenen lloc en l’àmbit escolar. 

La preocupació d’aquest professorat per donar les noves generacions una formació que capaciti per viure en societats plurals i equitatives el porta a estimular el desenvolupament de les habilitats cognitives, afectives i socials que són necessàries per percebre i identificar-se amb els valors i rebutjar activament els contravalors culturals.  

L’augment de la violència, tant a nivell escolar com social, figura entre els temes més inquietants. Amagar-ho és una mala solució. La creació i el pensament crític s’alimenta de l’anàlisi i de la comparació entre el que se cerca i el que s’aconsegueix. Percebre la violència i rebutjar-la és tan necessari com optar per la pau.

Genoveva Sastre és psicòloga i professora emèrita de la Universitat de Barcelona