El buit otomà

L'Imperi Otomà va caure durant el segle XIX en una decadència accelerada. No podia competir amb les industrialitzades potències occidentals ni podia reprimir els corrents nacionalistes al seu interior. Va perdre el flanc sud (Egipte i els ports mediterranis) i el flanc nord (els Balcans). Era un imperi incapaç de sostenir-se per ell mateix. Un desastre.

Però per al que anomenem Occident, aleshores l'Imperi Britànic i França, resultava obvi que la seva desaparició suposaria un desastre encara més gran, perquè obria dues possibilitats. La primera era dolenta: implicava la seva absorció per l'Imperi Rus i multiplicava el poder dels tsars. La segona era pitjor: ni Rússia ni ningú no podien controlar aquell immens espai multiètnic i s'obria un buit paorós.

Com és sabut, va acabar passant el pitjor.

Abans, però, Londres i París havien fet tot el possible per mantenir amb vida l'Imperi Otomà. El van defensar, per exemple, davant dels russos a la cruenta guerra de Crimea (1853-1856), la primera guerra moderna amb vaixells de vapor, rifles de llarg abast, fotografia, telègrafs i fins i tot un corresponsal, William Howard Russell, del Times. I fins i tot van intentar mantenir-lo al marge de la Primera Guerra Mundial o, com a segona opció, atraure'l cap al seu bàndol. A les llibreries es troben ara dos llibres, El turco, de Francisco Veiga, i Los últimos días del Imperio otomano, de Ryan Gingeras, molt útils per comprendre aquella agonia final.

La Sublim Porta d'Istanbul, dominada pel nacionalisme dels Joves Turcs, es va sentir incapaç d'alinear-se amb un bàndol en què també figuraven els enemics russos. I va optar per entrar en guerra del costat d'Alemanya, encara que així es trobés amb un altre vell enemic, l'Imperi Austrohongarès, perquè els alemanys feia dècades que enviaven assessors militars als otomans i estaven massa lluny per suposar una amenaça. La derrota del 1918 va ser mortal per a l'Imperi, encara que la seva defunció no se certifiqués fins al 1922. L'últim sultà, Mehmet VI, va ser evacuat pels britànics i es va exiliar a Itàlia.

Amb Rússia transformada en la Unió Soviètica i ocupada en la seva pròpia guerra contra els “russos blancs” i les potències occidentals, el cadàver otomà va quedar en mans de Londres i París, que es van repartir el territori àrab, van traçar fronteres artificials i van acabar inventant-se dos països, el Líban per als cristians i Israel per als jueus.

Hi ha la creença que la declaració d'independència d'Israel i la seva primera guerra contra el front àrab (totes dues el 1948) es van produir en un context geopolític més o menys consolidat. Res d'això. Allò era un magma molt volàtil. Egipte era més o menys independent des del 1922, encara que com a protectorat britànic, però l'Iraq només tenia 16 anys (va néixer el 1932) i Síria s'havia constituït com a nació el 1946, tot just dos anys abans de la guerra.

Israel, per tant, va formar part del mosaic des del principi. I va participar en la creació del que avui coneixem com a Pròxim Orient (Orient Mitjà per als Estats Units, per raons de distància). Les Nacions Unides havien aprovat la creació de dos estats a l'antiga Palestina, un per als jueus i un altre per als àrabs. Israel i un altre enemic nounat, Transjordània (independent des del 1946) no van trigar a acordar que l'estat dels àrabs palestins no hauria d'existir mai.

Transjordània (avui Jordània) es va quedar amb Cisjordània. Egipte, per la seva banda, va ocupar la franja de Gaza. La guerra del 1948 contra Israel, un país que des del punt de vista àrab no era més que un invent neocolonial, es va lliurar en teoria per defensar els drets dels palestins. A la pràctica, va deixar els palestins sense terra.

I ja no hi va haver mai pau, ni durant la Guerra Freda ni després.

El buit que va deixar l'Imperi Otomà no ha deixat de patir convulsions més o menys fomentades des de l'exterior. A banda de les guerres d'Israel (1948, 1967, 1973), l'Iraq i l'Iran es van dessagnar mútuament entre 1980 i 1988, l'Iraq va envair Kuwait i va patir la primera invasió nord-americana (1990-1991), els Estats Units van devastar l'Iraq a partir del 2003, i Rússia va decantar a favor de la família Assad l'horrible guerra civil siriana, oblidada però encara en curs. Més o menys tota la regió ha viscut sota l'ombra del genocidi, començant per l'armeni (1915-1923) i acabant, per ara, amb el que veiem a Gaza. Israel es comporta com els seus veïns. Hi ha qui s'entesta a considerar-lo diferent, fins i tot millor. No ho és.