"Si tres turons fan una serra,
un imbècil val per cent"
Anna Andreu, Vigília
Aquest divendres al matí, després d’unes hores d’espera, enmig d’una gentada que exercia de mur democràtic, de mur solidari i de mur humà per defensar un veí a punt de ser desnonat, el Sindicat de Llogateres va anunciar des d’un dels balcons de la Casa Orsola que el desnonament havia quedat aturat. El veí, un veí que podríem ser qualsevol de nosaltres, i aquí rau l’allau d’empatia i de solidaritat, és en Josep, que hi viu des de fa 23 anys i cada mes paga el lloguer. Va faltar poc, que les bones notícies s’esvaeixen d’hora, perquè des de la mateixa balconada comuniquessin que la comitiva judicial havia assenyalat, amb la celeritat de la injustícia, un nou intent de desnonament per al cap de 88 hores. L’argument judicial, que ja venia escrit en ordinador, adduïa que hi havia massa gent i massa premsa –excés de democràcia, potser– per executar el llançament. No deixa d’haver-hi un punt sàdic, de traïdoria i nocturnitat per dir-ho en termes penals, en la ràpida decisió de reprogramar el desnonament per dimarts a les cinc de la matinada. I alhora hi ha també un punt ingenu, gairebé ignorant, com si la nova hora alterés gaire res –alterarà la son i l’espera d’uns molts, sí, però no pas una vigília integral de solidaritat–. Continuarà havent-hi, per decisió popular, massa gent i continuarà havent-hi, contra la voluntat d’apagada, massa premsa. Des d’aquell proverbi africà tan exacte que aclareix que si ells tenen el rellotge nosaltres tenim el temps. I des de l’evidència política, socioeconòmica, ètica i cultural que la Casa Orsola ja ha esdevingut un símbol, un exemple i una alerta.
En extrema síntesi, per incompareixença i fallida institucional, el que està en disputa és, invariablement, on paren els límits. Perquè si tot té límits caldrà aclarir-los en el present cas. Retaule de casa en flames: plom o plata, el propietari català del fons voltor, que nia a la ciutat cruspint-se ciutadans, exigeix de poder fer el que li plagui com li roti. És a dir, fotre fora tots els veïns del bloc, substituir-los per llogaters acabalats de temporada i apujar els lloguers d’una sola revolada fins a 2.800 euros. Sense que ningú li posi cap morrió. Pur mercat lliure, atès que quan el mercat entra per la porta és sabut que els drets salten per la finestra. Per això va sorgir la democràcia. I per això fer una constitució sempre ha estat establir límits comuns i acordar, mancomunadament, el que mai més hauria de tornar a succeir entre nosaltres. Els dies que vindran –o les setmanes o els mesos– reproduiran, amb la Casa Orsola com a teló de fons, el debat encès que mantingueren Sòcrates i Càl·licles a la nit dels temps i que perdura encara fins als nostres dies. Càl·licles exigia l’imperi del caos trumpista de la llei del més fort, reclamant literalment els drets dels lleons a cruspir-se els xais. Sòcrates, per contra, li recordava que el dret era el fràgil estri del qual disposàvem tota la resta per evitar tals abusos i defensar la multitud de la infàmia de torn.
Suposo que si algun dia donés la cara, que el diner sempre és covard i callat, el propietari del fons voltor no diria res gaire distant del que va dir el cryptobro Martin Skhreli quan li varen demanar com era capaç d’apujar el preu del daraprim, un medicament essencial segons l'OMS en la lluita contra la toxoplasmosi, un 5000% de cop. Impertèrrit va dir: "Es diu capitalisme i és legal·. Descoberta la trampa un cop feta la llei, caldrà recordar que, en la tradició antiga, l’ostracisme era la pitjor de les condemnes: contradesnonament, es foragitava algú de la comunitat quan era incapaç de respectar-la. No em demanaré pas si volem a la ciutat personatges que la trinxin. Però el mínim que sí que podem autoexigir-nos és aconseguir que no se surtin mai amb la seva. Com ho podem fer? S’accepten propostes, ara que el debat obert per la Casa Orsola –primera victòria democràtica– s’ha escolat a cada casa, a cada sobretaula i és irresolt encara. Amb decimonònica vergonya, però, lamento que fins i tot Foment del Treball hagi sortit a la palestra amb l’estirabot de sostenir, trampejant els mots i pervertint realitats, que a la Casa Orsola el país es juga el dret a la propietat, cosa que és radicalment falsa i manifestament fantasiosa. Però si aquest és el seu punt de partida, som-hi: el que ens juguem en realitat és si, en nom del pretès dret a la propietat, es poden perpetrar abusos indefinidament i emmascarar lògiques vampíriques que ni són dret ni són deure. Només pur vici d’usura. Defensa això la patronal? Què defensa exactament, l’expulsió en bloc de veïns que hi viuen fa dècades? Cartes enlaire, caigudes les màscares, ens juguem si aquella maleïda distopia de mercat en què l’únic vincle és el diner –Barcelona per a qui se la pugui pagar– s’imposa o s’atura. Al "Barcelona és bona si la bossa sona" caldrà oposar decididament el "Barcelona sona quan la gent és bona".
I no, les coses no són així: les coses estan així, que és força diferent. De fet, hi ha qui les ha fet així, podent-les fer d'una manera diferent: es diu poder legislatiu. En temps en què el dret constitucional a l’habitatge és un miratge per a tants –tot el contrari que el dret a la propietat–, tot decau del tot quan un sol veí, en Josep, despulla el model de ciutat fins a deixar-lo nu i despullar-nos a tots. En Josep, que en realitat cosifica milers de veus anònimes, desmunta aquests dies la crueltat del diner, la voracitat dels carronyaires i la deixadesa institucional. Interpel·la directament a qui li correspondria solucionar-ho, que respon mirant a una altra banda i guardant un silenci que el defineix sense pal·liatius. Paradoxalment, desvesteix el govern més progressista de la història, el pretès govern de tots (d’en Josep també) i l’alcalde que promet endreçar la ciutat mentre es desendreça la vida de la gent. Com que no hi correspondran, li correspon de nou a la gent, a qui pertoca, posant el cos i desobeint la inèrcia, garantir i tutelar que la vida d’en Josep no sigui desnonada, violentada i maltractada. Ni la setmana entrant ni cap altra. Fer-ho així també seria recuperar, dalt del 47 d’un Manolo Vital que molts lloen avui però combatien ahir, la millor tradició de la ciutat que fa ciutat. La que fa la ciutat possible.
Des d’aquesta perspectiva, resten vuitanta hores perquè pensem i repensem per què paga tant la pena acudir a la singular vigília de dilluns vinent. Una cita de matinada, amb Sòcrates a la Casa Orsola, a tocar de Consell de Cent amb Calàbria, cruïlla present i cantonada futur. Mentre Càl·licles, des del seu palau, aconsegueix enviar tota la força del sistema a provar de fer fora en Josep. No fos cas que deixés d’enriquir-se, envilir-se, vilment. A l’altra banda, més junts que mai i per sort del país, els que fa molt que saben que la ciutat es guanya –o es perd– així. Veí a veí. Josep a Josep. Si poden i volen, no hi faltin, sisplau.
