A cada bugada perdem un llençol

Fa un any, amb la participació de quasi dos milions i mig de catalans en la consulta del 9 de novembre del 2014, el moviment sobiranista va aconseguir un èxit polític espectacular i estava, tal vegada, en el seu moment més reeixit. Des de llavors, al meu parer, s’han comès una sèrie d’errades polítiques que han conduït a l’actual atzucac. El suport social en comptes d’incrementar-se ha retrocedit en radicalitzar-se l’objectiu principal: es va passar d’exigir el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir el seu futur a proposar anar directament cap a la independència. I això va anar acompanyat d’un implícit rebuig a qualsevol interès pel que passava en la política espanyola, d’un explícit menyspreu a la possible força dels plantejaments unionistes a casa nostra i d’una menysvaloració de la capacitat de resposta del govern Rajoy.

Sempre he sostingut que els catalans estàvem protagonitzant l’episodi més ambiciós i difícil de la nostra història en segles: assolir el dret a decidir democràticament si volíem continuar o no dins la sobirania espanyola. I que això només es podria aconseguir o bé tenint prou força per enfrontar-se a l’estat espanyol i vèncer-lo o bé pactant-hi. Després del 9-N de l’any passat, els principals dirigents d’ERC i CiU, i també de l’ANC i Òmnium, van decidir descartar totalment la segona possibilitat i optar per la via del trencament. Les raons d’aquesta decisió, al meu parer força discutibles, eren considerar que ja no hi havia res a fer dins la política i les institucions espanyoles davant la total negativa del PP i del PSOE. Amb aquesta consideració es va donar per esgotada la via del dret a decidir i es va proposar d’avançar directament cap a la República Catalana. Cal recordar l’ampli consens que havia aconseguit la demanda sobiranista: centenars d’entitats s’havien adherit al Pacte pel Dret a Decidir, que presidia Joan Rigol: allà hi eren des de Comissions Obreres, la UGT, les associacions de veïns i els col·legis professionals fins a la majoria de les cambres de comerç i moltíssimes associacions cíviques i culturals.

Així, en comptes de mantenir i ampliar la unitat d’acció aconseguida i considerar que la demanda d’un referèndum encara no tenia prou suports externs, ni a Espanya ni sobretot a Europa, es va optar per emprendre una via més radical i, a sobre, per anar més ràpid. Pressionats per la minoria més mobilitzada i polititzada del procés, a la qual no volien defraudar, els líders dels partits i de les associacions ja independentistes van decidir abandonar els sectors socials més moderats i els grups polítics més dubtosos. Amb un full de ruta tan precipitat com simplista, i negant-se a reunir el Pacte pel Dret a Decidir, els dirigents independentistes es van llançar a cremar etapes fent ús d’un discurs tan fàcil com innocent: la causa de la independència era tan justa i legítima com factible, i calia anar de pressa atès que l’adversari semblava feble. Com ho faríem semblava poc important davant la necessitat de mantenir encesa la flama.

Allò va ser un mal negoci i es van començar a perdre els primers llençols. Al PSC d’Iceta, que es trobava incòmode dins del pacte sobiranista, se li van posar les coses ben fàcils per abandonar el vaixell i esdevenir la sucursal catalana del PSOE; a l’ICV d’Herrera, que ja havia mostrat vacil·lacions davant la convocatòria del 9 de novembre, també se li va posar en safata despenjar-se de la via independentista. Duran i Lleida estava esperant una raó per poder emancipar la seva UDC de l’hegemonia convergent creient que la tercera via encara tenia viabilitat. I els centenars d’associacions que havien donat suport al Pacte pel Dret a Decidir no van ser ni convocades ni consultades.

La segona bugada ha estat convocar les eleccions catalanes abans de les generals espanyoles sense cap motiu polític seriós per a fer-ho. En comptes de donar un gran cop de força polític presentant a Madrid el sobiranisme català fortament unit al voltant d’una segona versió de la Solidaritat Catalana, que segurament hauria assolit un notable èxit electoral, els estrategs de l’independentisme català van optar per experimentar abans la seva força en unes eleccions catalanes. Després d’oferir un espectacle més aviat penós, sobre si es presentaven junts o separats i encapçalats per qui, els resultats han estat, cal dir-ho, més aviat poc reeixits i han deixat el procés en una situació força complexa. La coalició Junts pel Sí va guanyar, però amb menys diputats que els que tenien abans ERC i CiU sumades. I fins i tot el percentatge de vots és el pitjor dels que obtenien aquestes dues formacions juntes des de l’any 1984: el 39,4%, quan sempre havia superat el 44%. Ha estat un altre mal negoci, atès que, tot i que els diputats independentistes han passat de 24 a 72, a l’actual Parlament hi ha menys diputats sobiranistes (de 87 a 84) i ara l’unionisme serà dirigit per l’agressiu C’s, al qual se li ha fet el favor de poder-se presentar ja com una opció de govern a Madrid.

I la darrera bugada, amb pèrdua de més llençols, ha estat la precipitada presentació i aprovació pel Parlament d’una declaració de trencament amb l’estat espanyol que insta el govern català a iniciar el procés cap a la República Catalana. Aquesta proposta, a més de ser difícilment practicable, no ha fet més que afeblir la causa independentista a casa nostra i a l’exterior. Sense tenir el 50% dels vots i mostrant una notable divisió interna -reflectida en les dificultats per a votar un president de la Generalitat- no es pot pretendre donar un cop de força que faci creïble aquest text. No es pot radicalitzar ideològicament una causa que, per poder reeixir, necessita ser realment nacional, i per tant socialment interclassista i políticament molt transversal. El resultat de la darrera bugada és preocupant: el govern Rajoy s’ha reforçat en saber aprofitar l’ocasió per a presentar-se com a garant de la unitat espanyola; és un favor que no té preu, ja que ara pot guanyar les eleccions del 20-D. La declaració de ruptura aprovada pel Parlament, a més de no aconseguir cap complicitat exterior, sinó més aviat la sorpresa i el rebuig en els mitjans internacionals, està provocant greus problemes dins la societat i la política catalana. I per la seva banda, les CUP persisteixen que per desbloquejar el procés s’han d’adoptar les seves 53 mesures mínimes. Sembla que vulguin fer “la revolució” quan estem a punt de perdre “la guerra”.

No és fàcil saber com sortirem d’aquesta situació després d’anar amb tantes presses, de perdre tants llençols pel camí i davant de com estaran les coses després del 20-D. No comptem amb cap suport internacional, no hi ha un govern de la Generalitat fort i que gaudeixi d’un ampli consens polític i social, ¿i malgrat això volem anar ràpidament cap a la República Catalana? ¿No creieu que els centenars de milers de catalans que ens hem manifestat pels carrers reiteradament i que vam votar les candidatures independentistes ens mereixem que els dirigents del procés ens donin una explicació prou sincera de com i per què hem arribat on som?