La bufona
‘TOURNÉE’. En català, bufona és un substantiu i un adjectiu. Es refereix tant a les persones físicament agraciades, com als humoristes cortesans que feien riure els grans senyors i els reis, fins i tot a costa d’ells mateixos. En el cas que m’ocupa, que és el d’Inés Arrimadas, Déu me’n guard de dir si l’adjectiu li escau o no perquè, parafrasejant Jordi Sànchez, soc articulista però no idiota, però pel que fa al substantiu, em sembla evident que la líder de Ciutadans està fent mèrits per ocupar el lloc que Albert Boadella aviat deixarà vacant. Arrimadas ha intentat fer de la necessitat virtut; i a falta de política real a Catalunya -sepultada pel 155, el judici als presos i un Govern d’una provisionalitat exasperant- s’ha empescat una sèrie de happenings que estan a l’altura de Salvador Dalí i la Colla de Sabadell. És una llàstima que aquesta tournée es faci a costa del patiment dels familiars dels presos i dels exiliats, però cal entendre-ho: Ciutadans viu de fabricar-se la seva pròpia notorietat; és imperatiu, per a ells, escandalitzar més i millor que Vox, i desviar l’atenció mediàtica d’un judici que la majoria de la població catalana viu com una farsa o una venjança. Per això hem vist Arrimadas passejant-se per poblacions sense valor electoral aparent, com Torroella de Montgrí i Amer, només per intentar que els que tenen lluny de casa els seus amics i familiars s’emprenyin i responguin a la provocació. Al cap i a la fi, provocar és un dels objectius dels bufons. El que passa és que els bufons de debò provocaven els poderosos, els qui els contractaven. I dubto molt que Arrimadas i la seva troupe facin accions trencadores davant la seu de les grans empreses, els bancs i els mitjans de comunicació que els han donat vida i renda fins al moment present. Per a la bufona (i per als seus incondicionals) és molt més divertit i molt menys arriscat buscar les pessigolles als que ja han tastat la derrota, la repressió i la separació dels seus éssers estimats.
PUIGDEMONT. En aquesta estratègia de focs d’artifici, la bufona ha comès l’error d’anunciar un viatge a Waterloo per “dir-li a Puigdemont que la república no existeix”. És un error perquè de la cap de l’oposició se n’esperen altres coses; però també ho és perquè Carles Puigdemont, amb el seu habitual instint, s’ha afanyat a respondre que rebrà Arrimadas per parlar de tot el que ella vulgui. Arrimadas s’ha vist apressada a dir que no parlarà amb Puigdemont, la qual cosa reforça la futilitat de la seva astracanada. Dirà que la república no existeix, però no l’hi dirà a Puigdemont, sinó als micròfons amics, que ja ho saben de sobres; però en dir això admetrà també que l’oposició al govern de Torra no existeix, que la proposta política de Ciutadans no existeix, que rere les seves sigles no hi ha res que no sigui la catalanofòbia, que, si bé continua donant rèdits a les Espanyes, a Catalunya aparta Arrimadas de tota opció real de liderar el vot no sobiranista. Per això és perfectament lògic que la pantomima de Waterloo sigui també el comiat d’Arrimadas de la política catalana. Després d’això es concentrarà en l’escena espanyola, on podrà lluir virtuts més pròpies d’una política, i es podrà apartar per fi d’aquesta terra ingrata on els dirigents de Ciutadans han generat tants anticossos que, tot i haver guanyat les últimes eleccions, són incapaços de negociar res amb ningú, la qual cosa els condemna a la irrellevància. Com Rivera, com Girauta, com Villegas -i com Manuel Valls, ben aviat-, Arrimadas deixa la política regional perquè sap que a Catalunya només hi tenia lloc com a bufona, i una persona intel·ligent i ambiciosa necessita més.
