Buenafuente, Otero i el preu de fer televisió
El monòleg Curraràs, d’Andreu Buenafuente, va ser qüestionat a les xarxes socials perquè TV3 va invertir-hi 216.000 euros. Júlia Otero ha estrenat aquesta setmana el programa Días de tele a La 1 i també hi ha qui s’ha exclamat perquè cada entrega puja entorn dels 400.000 euros. I no és només la televisió la que pateix aquest qüestionament: Vox s’ha llançat a la jugular de l’Ajuntament de Palma contra els 340.000 euros del concert d’Antònia Font per les festes de Sant Sebastià (dels quals 120.000 corresponen al caixet del grup).
En els tres casos que esmento, com que es tracta de diner públic, em sembla que la pregunta sobre si és acceptable gastar-se aquests diners és pertinent. I probablement les administracions i els ens que incorren en aquestes despeses haurien d’exercir més pedagogia per explicar els costos que hi ha darrere d’un bon producte televisiu o un espectacle massiu.
Però, a partir d’aquí, el que està en joc és la mateixa potència que volem conferir als mitjans públics. Si creiem que han de poder competir amb els privats –i, veient depèn quines graelles televisives, em declaro abrandat defensor que ho facin–, aleshores és inevitable entrar en la lògica de mercat del sector. I això vol dir dues coses, fonamentalment. La primera, ser conscients que una bona factura –imprescindible per no expulsar l’espectador ja només des del primer contacte– és cara i comporta activar un munt de professionals. La segona, que disposar d’una cara (re)coneguda també té un cost.
La meva única objecció és que les apostes pel talent de primera línia no poden escanyar l’accés als mitjans públics de tota una sèrie de creadors que precisament no podran créixer si hi ha un tap que acapara tots els recursos i finestres. I, com és obvi, una aposta forta implica una alta fiscalització. El monòleg de Buenafuente va ser la tretzena emissió més vista de tot el 2022. Otero ha debutat a La 1 amb bones dades d’audiència i ha aconseguit el fet gens habitual de superar Antena 3 i Telecinco. Per aquesta banda, tots dos han justificat el seu caixet.
¿Exigència amb el control de costos i els retorns? Tota. Però també valorització de la cultura i l’audiovisual. I defensa d’un servei públic ben finançat, si aporta beneficis que les privades negligeixen. En definitiva, cal treure el debat de l’emocionalitat, perquè en moltes d’aquestes crítiques, el tema pressupostari és tan sols l’ariet que es fa servir de pretext per carregar contra un professional o un mitjà.
