Espero que els Reis us hagin portat moltes coses; que hàgiu rebut alguns dels regals que demanàveu a la llista i també algun altre d’inesperat. Això dels regals sorpresa és una de les coses que han pràcticament desaparegut. I és només un dels molts canvis que, a parer meu, estan deformant aquestes festes.
Aquests dies he vist moltes persones que, amb la corona posada, recorrien angoixades botigues, centres comercials i pàgines web, buscant desesperadament els regals que apareixien a la llista dels seus estimats. Les cartes encapçalades amb aquell “Estimats Reis d’Orient” són ara un llistat extens d’enllaços diversos i de productes específics. Res de “m’agradaria un jersei de coll alt” o “voldria una peça per fer esport” o “una colònia que faci bona olor”. Ara les peticions són gairebé exigències: se’n detalla la marca, el color, la talla, la botiga on s’ha de comprar. Peticions exigents i sovint massa cares que, per algun motiu irracional, ens veiem empesos a complir.
També ha canviat –especialment per als més petits– la màgia de la nit de Reis. Després de fer cagar el tió (per cert, abans cagava només llaminadures i algun conte), quan arriba el 6 de gener els nens ja han desembolicat els regals de l’arbre, del Pare Noel. Els paquets encara fan il·lusió, sí, però no tanta.
Enlluernats per la pila de paquets, els infants no paren atenció als gots buits dels Reis o al pa esmicolat que han deixat els camells.
Des del meu punt de vista, segurament antic i massa ancorat en la tradició, les festes de Nadal –que encara continuen sent el meu moment preferit de l’any– han esdevingut una mena de bogeria, com un remolí que ens xucla en la necessitat afamada de viure i retenir experiències de felicitat.
Així m’ho va semblar en veure la imatge dels Camps Elisis de París plens de gom a gom de persones que volien presenciar –i se suposa que compartir– l’instant brillant del canvi d’any. Al fons, darrere la Torre Eiffel, el compte enrere s’acabava i esclataven focs artificials. La gentada, com un exèrcit, assistia a l’espectacle amb els braços enlaire, sostenint el mòbil, que gravava l’escena. L’esperat moment de l’inici d’un nou any no va provocar cap descàrrega d’emocions; no va haver-hi petons ni abraçades, ni felicitacions, ni declaracions d’amor. La multitud es va mantenir impertèrrita, mòbils amunt, per no interrompre el vídeo. Milers de vídeos idèntics.
Aquest any que encetem desitjo que ens torni una mica d’autenticitat i de senzillesa; ganes de viure les il·lusions pel sol fet de viure-les; que puguem creure realment que les coses poden canviar. I moltes tamborinades, xàfecs, ruixats i llampecs.
I si finalment plou, oblideu-vos del mòbil i sortiu a fora. Que la pluja us acabi deixant xops, amb els cabells regalimant. Poseu atenció al rebombori dels trons i al fulgor dels llamps rere els núvols.
No hi ha regal més espectacular ni més car que les coses senzilles. Que l’any 2024 sigui generós amb tots nosaltres.
