Imaginaris tradicionals, famílies diverses
Michel Foucault ens va explicar a 'La voluntat del saber', el primer volum de la 'La història de la sexualitat', que el sexe és la confluència on es desenvolupa la tecnologia política de la vida, és a dir, on la vida és (auto)regulada.
La primera regulació és la domesticació dels cossos. És a dir, com adeqüem els nostres cossos als ideals socials del que ha de ser un “cos normal” segons els genitals que tenim al néixer: pèls i musculatura per als homes, depilació i esveltesa per a les dones. Cossos d’homes domesticats dins pantalons, morint-se de calor a l’estiu, i envejant aquells cossos que poden portar faldilles, més fresques. Perquè una faldilla en un cos amb penis qüestiona l’ordre social –per cert, tal com van fer les primeres dones que als anys 20 portaven pantalons, i ara en portem totes.
La segona regulació de la qual ens parla Foucault és de la regulació de les poblacions. Qui pot tenir sexe amb qui, quines combinacions de cossos poden tenir fills i formar famílies, i així queda regulat el desig de maternitat i paternitat. Desitgem allò que socialment ens és permès desitjar. I fins fa poc ser gai, ser lesbiana, ser trans, ser 'queer'... implicava tenir el desig de maternitat i paternitat ben domesticat.
Aquest any les famílies LGTBI+ han sortit al carrer. El Pride a Barcelona els hi dedicava el dia. I és que, actualment, ser lesbiana, gai, trans, 'queer'... ja no implica que no es pugui dur a terme el desig de maternitat o paternitat. Almenys aquí.
Els canvis socials i les tecnologies reproductives han facilitat la diversitat familiar. Famílies formades per dues mares, dos pares, persones que tenen fills i filles sense parella, persones que tenen fills i filles amb parella, que se separen, es tornen a ajuntar, persones que tenen fills i filles adoptant infants que no són de la mateixa raça que els pares i mares, famílies d’infants en acollida, infants que són cuidats pels avis o la família extensa quan els seus progenitors no els poden cuidar, infants que tenen una família d’origen que els va procrear i una família que els cuida i els educa, famílies formades a través de la recepció d’òvuls i/o esperma de donant o de la donació d’embrions, i un llarg etcètera. Són, ara ja, majoria.
Però encara hi ha moltes pràctiques basades en aquell imaginari, cada vegada menys nombrós, de famílies formades per mare, pare, fills i filles, i en alguns centres educatius continuen tenint formularis on hi diu “Jo xxx pare de xxx i jo xxx mare de xxx” sense pensar que moltes famílies ja no encaixen en aquest model. En molts llocs es continuen fent arbres genealògics, on molts membres de la família dels infants que els han d’omplir no hi tenen lloc, moltes associacions de famílies (AFA) continuen sent exclusivament de mares i pares (AMPA)... i és que els imaginaris col·lectius de la família continuen estant domesticats, sense incorporar la multiplicitat de diversitats que ens enriqueixen.
