Ens maten. Cada dia a una de nosaltres. És tan brutal el que està passant que ja no tenim paraules. Fa dies que les busco però per sobre em passa la ràbia i les llàgrimes. No les puc evitar ni les vull allunyar. Vull plorar totes les dones que ens estan matant. Les plorem. Perquè ja hi ha massa condemnats a un nus a la gola. Cada assassinat fa un mal constant i precís. No marxa. Com se n’ha d’anar si ens assassinen per ser dones i no podem evitar-ho? Com ens hem de sentir si estem cridant que ja fa massa segles que els homes exerceixen sistemàticament la violència sobre nosaltres i que el menyspreu que ara sembla petit és el que demà atorga la llicència per matar? Hi som, encara, perquè som reproductores d’una espècie que sovint penso que no s’hauria de multiplicar. Vivim en un món on a nosaltres ens han esborrat de tots els mapes, els nostres noms no són als carrers ni la nostra història és als monuments. Ens maten literalment cada dia però els feminidicis no aturen aquest món de meitat invisible. Ni tan sols els minuts de silenci duren un minut. Només s’atura de cop i del tot la vida de les dones assassinades. En xoc, sobreviu el seu entorn. Caminem sense trobar justícia perquè la justícia és la igualtat i la igualtat que reclamem no existeix. No ha existit. Existirà o ens extingirem.
Ja no sabem què dir però sabem que encara tenim veu i que l’hem de fer sentir. Defallim perquè tenim sang a les venes. No defallim del tot perquè ens tenim a nosaltres, a totes les veus. Encara sort. Però ens maten i no és escandalós perquè som dones. Ens hi hem acostumat. Com assumim que una dona o un home homosexual ha de passar un tràngol per explicar la seva naturalesa. Perquè no se sent natural. Perquè li han dit i li diuen que és diferent. I ha de plorar quan confessa que s’ha enamorat, enlloc de riure i ser feliç. La majoria de dones assassinades són dones heterosexuals assassinades per homes heterosexuals. Però el problema és l’homosexualitat. Res no té sentit. Per què deixem que les normes ens les dicti el mancat de lògica, d’amor i de sensibilitat? Ens maten i cada assassinat passa de puntetes per no ferir la susceptibilitat d’una societat que encara s’encandalitza més amb els pits de les dones a les xarxes socials que amb la violència estructural a tot arreu. Què ens passa? Què fem que no fem res?
La normalitat, la vella i la nova, és que ens violin, ens agredeixin, ens escarneixin, ens menyspreïn, ens matin. Abans feien tot això i a més, ens cremaven. Per bruixes. Per dones. No celebrem el solstici d’estiu. Aprofitem les flames. Hem d’encendre totes les fogueres per llençar-hi als focs ben vius aquest sistema que ens obre els dies amb impotència i desesperança. La nostra mort és evitable. La nostra vida no pot estar en mans dels homes que es pensen que ens tenen, com tenen la llibertat d’insultar-nos, de magrejar-nos o de pegar-nos quan se’ls encén una bombeta podrida. No em digueu que dic que tots els homes són iguals. No em feu escoltar que hi ha dones que també maten. Fem la foguera i fotem-hi tots aquests mals passos que ja hem donat i comencem a fer-ne de nous sense estar tan cremats. Els homes i les dones. Però sobretot els homes. Parleu entre vosaltres i organitzeu-vos. Comuniqueu-vos i ploreu també per aquesta matança repulsiva. Repugnantment quotidiana. No us cau lluny. És als carrers que porten el vostre nom. Al món que heu organitzat i que tampoc us fa feliços. Els assassins no us representen. Ho sé. Però les assassinades són de tots nosaltres. Ho sabeu?
Natza Farré és periodista
