Les bromes de Puigdemont

Sembla com si l’amnistia, quan tot just ha començat la seva tramitació, ja fes pessigolles a Carles Puigdemont. Segur que sap que, per molt bé que vagin les coses, la seva tornada no és per demà passat, però amb les seves brometes i confidències al president del PPE, Manfred Weber, líder en el procés de radicalització de la dreta, diria que ja està pensant en una nova etapa de camí cap a casa. Els resultats electorals li han donat un protagonisme que l’ha tret de la natural malenconia per la fugida sense retorn previsible. I la desaparició del primer pla d'escena –forçada, pactada o voluntària, que hi deu haver de tot– dels dirigents habituals del Junts de les moltes cares, li ha atorgat un plus de visibilitat que és una gran temptació per multiplicar el protagonisme.

Si els acords no avancen, “podria trucar al PP per plantejar una moció de censura”, insinua Puigdemont. És broma. “És impossible perquè caldria que abans el PP deixés de tractar-me com a terrorista”. Però ja està dit. Segons com vagin les coses “podríem tombar els pressupostos”. És broma, però queda escrit. Ens podríem alinear amb el PP, “en temes econòmics”. És broma, però Feijóo està tan frisós que es veu obligat a sortir a la palestra, fent el ridícul, per dir que “no podríem acceptar les seves condicions perquè són il·legals i atempten contra la Constitució i la igualtat dels espanyols”. Puigdemont, de manera conscient o inconscient, està pensant ja en l’endemà. I qui primer li ve al cap és el PP. És a dir, que està donant la raó a Pedro Sánchez quan justifica l'amnistia com un pas “coherent per normalitzar Catalunya”.

Això que li surt a Puigdemont són càbales de la nova situació. I si els acords es van concretant poc o molt, a l’agenda del seu retorn hi haurà el futur de Junts. En una etapa nova, que Puigdemont sembla anticipar, que els portarà al territori que no havien d’haver abandonat mai, buscant recuperar complicitats amb els poders econòmics, per fer el paper d’una Convergència actualitzada. La dreta que ara no tenim. I, per tant, ser capaç de jugar les dues cartes –PP o PSOE, segons toqui–. Malgrat que Feijóo no l'hi posa fàcil enfilat a l’onada reaccionària que recorre Europa. De més verdes en maduren. 

Curiosament, les brometes de Puigdemont han coincidit amb unes declaracions del president Pujol. “A mi em sembla un bon acord tot allò que significa una millora, petita o grossa”, ha dit. I ha afegit: “L’estratègia del tot o res pot ser un desastre”. En què devia estar pensant?