L’aportació dels coneixements científics a les víctimes mortals de la pandèmia no sabem com calcular-la. No sabem què hauria passat si els xinesos no s’haguessin adonat que la pneumònia atípica bilateral que es repetia entre els pacients de Wuhan era diferent a les altres pneumònies considerades “atípiques”, i que la demanda d’aportació d’oxigen era superior i la mortalitat també.
Abans de morir, alguns d’aquells metges ja formulaven la tesi del contagi per aerosols, la qüestió més important en l’activitat epidemiològica, perquè si sabem la via de contagi podem donar instruments als ciutadans perquè evitin infectar-se.
L’OMS acaba de fer pública una auditoria de les seves accions. L’han duta a terme professionals aliens a la institució. No en surt benparada: hauria d’haver avisat sobre l’emergència per a la salut internacional abans i hauria d’haver declarat la situació de pandèmia abans. La seva gestió del 2009, que va obligar a comprar centenars de milions de vacunes per a l’A(H1N1) que no van ser utilitzades, la va fer ser molt més prudent.
La comissió independent també acusa els governs de tots els indrets del món d’inactius, d’ineficaços, i de no saber transmetre instruments materials i coneixements per a l’autoprotecció de la població.
Tot i això, sense la seqüenciació del SARS-CoV-2, el dia 7 de gener de 2020, no s’haurien pogut posar en marxa totes les investigacions que han fet possible la vacuna; sense tots els estudis dels patòlegs sobre el tipus d’inflamació que desencadena en els cossos humans no disposaríem dels tractaments i les guies que avui podem compartir amb tots els metges del planeta.
Sabem com calcular la incidència, utilitzem dades registrades de proves de laboratori basades en química nuclear. Són incontestables, irrefutables.
Als metges que portem més d’un any sota un equip de protecció ens hauria agradat que la capacitat comunicativa dels governs fos més empàtica i creés complicitat ciutadana, que fos culturitzant i no sancionadora.
El que no esperàvem eren governants que incitessin a la interrelació social, a les converses de grups amplis sense mascareta, a una definició de la llibertat basada en les cerveses diàries. Isabel Díaz Ayuso ha guanyat unes eleccions amb un discurs anticiència, una campanya electoral on cada acte era un menyspreu cap als que, exposant la nostra salut, i la de les nostres famílies, no vam desertar ni tan sols quan no hi havia equip per protegir-nos.
Tenim companys malalts des de fa mesos. Alguns no els tornarem a veure mai més: van morir per atendre, sense objeccions, aquests pacients d’una malaltia que alguns encara neguen. Cada dia hem de transmetre males notícies als familiars que s’estimen els pacients que segueixen morint tot i el nostre esforç sense defalliment.
La pena ens pesa més que la lumbàlgia després d’una llarga jornada sense descansar. Però ens heu oblidat. L’economia necessita oblidar els malalts, les famílies esquinçades. És el temps de l’optimisme. No seré jo la que digui que hem de mantenir-nos en un pessimisme depriment; sempre he proclamat la necessitat que el món que vam abandonar quan ens vam tancar en la nostra professió segueixi allà el dia que el malson s’acabi. Però, perquè això sigui així, no necessiteu oblidar-nos, amagar-nos. Les imatges dels que pateixen ja no impacten en els cors dels televidents.
Potser per això el final de l’estat d’alarma va ser celebrat com si no hi hagués demà, com si el virus ja no existís, i els que ocupen posicions de rellevància social i política van incitar-ho més que no pas aturar-ho.
La vacunació, una altra gran aportació de la ciència a la resta de víctimes mortals i de malalts totals, farà que els contagis disminueixin, però ara sabem que no podem comptar amb una part molt important de la societat.
Des de la finestra dels hospitals sentim el brogit de les concentracions de terrasses i de les trobades improvisades, sentim els crits valents dels que creuen exercir una llibertat basada en la ignorància deliberada i no saben que uns quants vindran amb dificultats respiratòries i no podran cridar als nostres serveis d’urgències. Potser no seran ells, potser seran els seus pares.
Hi ha una recuperació de la normalitat possible, en què els restauradors donin consells d’ús de la mascareta quan no s’està consumint i en què la festa sigui respectuosa amb el dol. La pena a les ales ja ens l’espolsarem nosaltres, no esperem que ens l’espolseu. Només us demanem que no inciteu al contagi i que valoreu el paper de la ciència en les restes de les terribles matemàtiques de la pandèmia.
