“Jo no hi entenc, de vi, només sé si m’agrada”, em diuen, tot sovint, desconeguts amb els que enraono. I jo els dic que “saber si t’agrada” és potser l’acte més difícil, el més complicat.
Ens agrada el que coneixem, i gairebé sempre per comparació. Hi ha una qüestió emocional indiscutible, barreja de costum, sentiments, i cultura. T’agrada l’escudella de casa. El paisatge que veus per la finestra. T’acaba agradant el quadre que has vist sempre a la teva paret. T’agrada la cançó que et repeteixen.
Amb això vull dir que a l’hora d’ensenyar o potser de transmetre uns coneixements (la jardineria, la cuina, la literatura, el futbol...) el que és més difícil és oferir una panoràmica que faci possible la comparació. El que costa és amarar algú de les ganes de comparar, de tastar, de jugar. T’agrada un vi. Per aquí has de començar. Però, per què? Perquè és lleuger o perquè és rude? T’agrada el lleuger i t’agrada el rude. Però per què? Perquè tots dos fan olor d’herbes bosquetanes? T’agraden els que fan olor d’herbes bosquetanes. Però per què? Perquè els que fan olor de mango i pinya no t’agraden tant? O potser depèn del dia? Tot sovint la bellesa ens commou, però podem desconstruir-la? Explicar-la?
Recordo una vegada el fill adolescent d’un bon amic, que ens escoltava, apassionats, mentre bevíem vi. “Jo també vull flipar...”, va exclamar. De cop, tenia una bellíssima enveja de la nostra passió. Que t’agradi una cosa o que no t’agradi gens és la feina més difícil. Demana estudi, curiositat, seguretat en tu mateix, alegria, ganes de jugar, algú que et vulgui escoltar i seguir la dèria i una certa temeritat i gens de por al ridícul. Per aquest any, demano als reis que tothom sigui com el fill del meu amic i tingui una passió petita. I que ningú no es deixi, mai, ensenyar res si el presumpte mestre no està molt alegre i content del privilegi de ser escoltat explicant allò que més li agrada.
