Sobirania, també relacional, també afectiva

i Brigitte Vasallo
22/11/2018
3 min

Escriptora i activistaEls debats entorn de les sobiranies ens remeten a les grans qüestions socials: l’economia, els recursos, el consum, l’organització col·lectiva. No deixa de ser sorprenent, però, que la gestió amorosa no estigui mai entre aquestes qüestions, malgrat ser el rerefons de la pandèmia de feminicidis i infanticidis, i malgrat ser la causa principal de la fallida de projectes com ara empreses o cooperatives, així com un detonador del patiment mental com n’hi ha pocs.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Potser l’amor no entra en els grans debats perquè creiem, erròniament, que és un sentiment, una emoció, i no pas un sistema tan ben elaborat com el capitalisme mateix, potser perquè encara pertany a l’àmbit de l’espai privat, interior i 'feminitzat', un espai que ens avergonyeix i on no succeeixen les coses grans de la història… o potser perquè ha quedat realment reduït a una cosa amb molta parafernàlia, molta predestinació i amb molt poca possibilitat d’agenciament i presa conscient de decisions.

D’entrada, cal entendre que el nostre sistema amorós és això, un sistema, i com a tal es correlaciona amb el sistema econòmic, amb la qüestió colonial i el racisme, amb el sexisme, i que és causa de violència i exclusió. I que transcendeix, de lluny, la qüestió de la parella i regeix com ens relacionem amb el tot, amb el món, als nostres barris, a les comunitats de veïnatge, als llocs de treball i, clarament, a les fronteres. La parella, en aquest cas, és la representació micro de totes les altres estructures relacionals, que es construeixen de la mateixa manera i que, alhora, ens fan construir la parella o les parelles seguint una mateixa lògica. I, per descomptat, però deixeu-me afirmar-ho per si de cas, hem d’assumir també que les solucions postmodernes proposades, digueu-ne poliamor o digueu-ne com vulgueu, formen part del mateix sistema perquè es fonamenten sobre les mateixes bases.

Tenim un munt d’exemples de com el sistema amorós ens organitza socialment. Fa segles que sabem que ens determina econòmicament i que l’economia ens organitza la vida amorosa. No ho anomenem amor, però, en diem família o en diem cognoms. Sabem que la família és una eina de producció de força de treball, i sabem que l’arribada del capitalisme va establir unes normes de gènere al servei del capital: homes com a treballadors, dones com a cuidadores i productores dels treballadors i desaparició de la possibilitat d’existència d’altres formes de vida, que passen a ser enteses com a no productives: des dels 'vagos y maleantes' fins a la identificació de les dones menopàusiques com a bruixes malèfiques i reduïdes, en tot cas, a la categoria d’exdones. I sabem que la família tampoc no està a l’abast de tothom: als Estats Units, els matrimonis dits “interracials” van estar prohibits fins al 1967. D’aleshores ençà, i malgrat ser legals, constitueixen només un 15% dels matrimonis. I poso l’exemple dels Estats Units perquè no hi caben les excuses de les “diferències culturals” o la manca de mixticitat a la societat mateixa. Sabem tot això de la família però deixem de banda l’evidència que la construïm basant-nos en un sentiment amorós que esdevé l’instrument i que, si fos tan espontani com creiem, no respondria de manera tan clara a aquestes normes socials: les dones menopàusiques enamorarien tant com les noies joves, les parelles no s’adaptarien a les jerarquies racistes i el gènere en termes d’amor i desig seria tan anecdòtic com ara el color dels ulls.

El sistema amorós, a més, té un pes descomunal en filiacions a partits, votacions i política representativa. L’extrema dreta, de fet, sap fer un ús prou efectiu de les qüestions del desig i la identitat, de la construcció d’una família política a través de romantitzar emocionalment la pertinença com es romantitza una parella, sense més ni menys. Les esquerres, tot s’ha de dir, també ho intenten però no se’n surten tan bé. I no entenem com és possible tot plegat. I sentim discursos buits de significat, propostes polítiques funestes, i no entenem com és que enamoren. Literalment.

Emocionalment tenim molt poquetes eines fins i tot per entendre què passa. En tenim moltes per a una economia alternativa, per a una gestió del territori alternativa, per a una mobilitat alternativa, per a una comunicació alternativa… però per a una vinculació alternativa, que no passi per la romantització i pel sistema amorós vigent, no en tenim cap. Ni privada, ni política, ni individual, ni col·lectiva.

I no hi haurà sobirania que valgui, si no va de bracet d’una nova sobirania emocional.

stats