El privilegi de pertànyer

Catalunya ha invertit molts recursos a construir una fantasia d'interculturalitat que conec bé perquè hi he participat. Una fantasia ja caducada que ni tan sols s'ha assolit. Estem en un model de construcció nacional assimilacionista i una bona part de la intel·lectualitat del país s'ha quedat ancorada a la França de 1990, un model desastrós, i més per a una nació que vol eixamplar bases, com tant s'ha dit. S'ha quedat ancorada, diguem-ho clar, perquè no li ha interessat gens el tema, i quan el tema surt es nota a distància el desconeixement d'aquests processos i les seves conseqüències.

El 13 d'abril vaig comissionar, com ja sabeu, el primer Festival de Cultura Txarnega de Barcelona, juntament amb les companyes d'Emboscada Col·lectiva. El resultat van ser 20 dies de ciberassetjament camuflat de crítica amb un ample ventall de, diguem-ne, 'opinions' en contra: des d'insults directament fins a tirallongues a les xarxes que ni de bon tros entraven en diàleg amb res del que nosaltres haguéssim plantejat, i fins i tot molts articles als diaris, entre ells, per citar-ne un, el de Francesc Canosa en aquest mateix mitjà en què ens dedicava un "Què volen aquesta gent que truquen de matinada", el títol d'una cançó, recordem-ho, que denunciava l'assassinat de Rafael Guijarro, un estudiant madrileny de 23 anys, per part de la policia franquista. Una comparació, doncs, bastant irresponsable amb la memòria històrica.

Fins a 6.000 notificacions diàries a les xarxes socials contra un sol perfil durant 20 dies no és una crítica ni és un debat, és una forma de violència de la qual han participat moltes feministes que potser s'haurien de revisar un parell de punts del feminisme de base, com és la sororitat amb una companya que està sent atacada a aquests nivells.

Com dic, la crítica no anava cap al contingut del festival, ja que cap d'aquestes persones tan emprenyades van venir a veure què passava allà realment, i no de matinada sinó a plena llum del dia i en obert per a tothom; anava contra l'audàcia de parlar de cultura i de xarnego tot junt. Seguint el model francès, els xarnegos servim per venir i callar, per assimilar-nos i no parlar mai més dels processos que hem viscut, que són molt diversos, molt variats i molt importants per entendre què passa amb aquestes bases que tant diem que volem entendre.

Aquesta idea que si t'anomenes xarnega ets sents espanyola és una idea bastant pobra. Moltes de nosaltres hem crescut alimentades per diferents nacionalismes no espanyols. Nacionalisme andalús, nacionalisme gallec, nacionalisme extremeny, i una desafecció múltiple per aquesta Espanya que ha perseguit les nostres famílies al llarg dels territoris i els anys. Aquest coneixement em sembla, com a mínim, interessant si s'escoltessin un moment. La idea que som d'origen castellanoparlant també és una idea sorgida del desconeixement: les que tenim orígens gallecs hem rebut dues llengües minoritzades, i l'andalús, per seguir amb l'exemple, ha estat tan violentat pel castellà com qualsevol altre. Com és la vivència de la transmissió de la llengua materna quan creixes amb dues és una qüestió comuna a moltes de nosaltres que ens agradaria poder-nos explicar sense tant d'enrenou ni tanta violència. Ser filla d'una família desplaçada i renunciar a la identitat d'origen familiar no és poca broma i no sabeu la sort que teniu aquells que us sabeu tant alguna cosa, que ho teniu tan clar de sèrie i no heu hagut mai de decidir qui sou, aquells que heu tingut sempre la pertinença tan assegurada i tan poc qüestionada i que no sabeu ni de lluny què és sentir-te estranya a dins de la teva pròpia estirp. Quina sort que teniu.

Soc conscient que moltes persones d'origen xarnego han posat el crit al cel i s'han ofès sobre manera. Aquesta ofensa, plena també d'autoodi, diu més sobre el país que sobre qui crida. Tenir tanta por que s'assenyali una diferència parla de la consciència de tenir molt poc espai per ser diferent. I, desgraciadament, una part del país ha demostrat que hi ha, de fet, molt poquet espai. És una part petita, sens dubte, però amb molt poder d'influència. Cosa que també assenyala qui arriba als llocs de poder i de representació i a través de quines dinàmiques.

Algunes companyes nacionalistes gallegues m'assenyalen el privilegi que el nostre debat nacional fili tan prim. A mi, sincerament, em sembla decebedor que encara estiguem filant això.