#OkBoomer
Ja he arribat a aquell moment de la vida que la gent “de la meva generació” comencen a analitzar amb estupefacció la gent més jove i a concloure que tot està molt malament, que anem enrere i no endavant, i que l'apocalipsi s'apropa. Creia, amb ingenuïtat, que això no ens passaria, perquè guardo memòria molt clara de quan ens ho deien a nosaltres. Però cada cop més sovint la gent em demana opinió sobre aquest jovent que fa les coses tan malament, que són tan masclistes, tan efímers, tan de xarxes socials, que no han après res i que anem enrere perquè es veu que no estan cuidant el llegat que tant ens ha costat donar-los.
Jo no hi crec gaire en el tema generacions. Crec que ens agrupem en aquests termes perquè des de petites, des de l'escola, la nostra vida s'ha regit per l'edat. Se'ns agrupa al voltant d'una data de naixement, i l'organització social munta uns models de conducta específics per a cada grup. I ens diu que són naturals. Que fins als 20 les teves opinions no compten. Que a partir de llavors has de ser rebel (temporalment), que has de viure amb els pares fins que visquis amb els amics i amigues una estona fins que trobis l'amor de la teva vida i te n'hi vagis a viure (d'això se'n diu, per cert, l'escalada de l'amor romàntic). I que llavors buscaràs una feina seriosa i tindràs criatures. Que deixaràs de sortir de nit o ho faràs amb altres parelles, i aniràs a sopar, sense excessos. Que canviaràs el pentinat i la manera de vestir per adequar-la a la teva edat. Que pensaràs de manera diferent… diferent de com ho feies però igual a la gent de la teva edat. I que votaràs en concordança amb tot això. I que un dia et faràs encara més gran, envelliràs, les teves opinions deixaran de comptar de nou, i se t'anomenarà avi o àvia encara que no t'hagis volgut reproduir.
En tot aquest tinglado de les generacions hi participem tots i totes. Analitzem opinions, aspectes i expectatives sobre els altres en funció de l'edat que els atribuïm. A les aplicacions per lligar entre dones (no sé com deuen estar les altres, però no vull ni pensar-ho) hi ha un filtre d'edat. En una, de fet, només hi ha un filtre d'edat. Es veu que per lligar és més important l'edat que l’opinió política, per dir alguna cosa, o les preferències en pràctiques sexuals –ja que estem parlant d'apps per lligar–. I utilitzem aquest filtre a partir d'una idea preconcebuda de com és una persona amb una edat concreta, la que sigui.
Però és que realment hi ha diferències per edat, em direu. Efectivament, n'hi ha. Judith Butler ens va donar un concepte per parlar d’aquest fenomen: la performativitat. Una cosa que no existeix a priori però que fem existir quan la fem. És a dir, que les anomenades diferències generacionals són una construcció que existeix perquè la representem constantment. Una persona de cinquanta anys porta més temps al planeta que una de vint, però això no vol dir que tingui més experiència (en què?) ni que hagi tret més o menys conclusions sobre aquesta experiència. La frase aquesta d'“en la meva època” marca els anys de joventut com si fossin els únics en què ets realment persona al món. Tota la resta sembla ser un pre o un post. D’altra banda, ni totes les persones de vint són iguals, ni ho són totes les de cinquanta, però és cert que hi ha una pressió social per tenir uns comportament o uns altres segons la teva edat. Si no surts de festa quan tens 20 anys, per exemple, no fas el que toca i l'entorn et mira amb preocupació; però si ho fas amb cinquanta tampoc no estàs fent el que toca i tornes a ser un ésser preocupant.
Dit això, i estant les coses així, podem pensar en subcultures, en allò que es va anomenar tribus urbanes i que acaben tenint a veure amb l'edat pels mateixos codis que he anomenat abans. Els espais d'oci estan dividits per edats, com els gustos musicals, com les tecnologies o el llenguatge que utilitzem, com les sèries que veiem, com tot. Quan els boomers o la Generació X (xènials, ens diem?) posem el crit el cel pels youtubers i les seves normes de gènere ens hauríem de plantejar si estem dins d'aquest llenguatge, si el coneixem i el tenim interioritzat. Perquè si aquest no és el cas, no podem veure en l’anàlisi les estratègies de resistència i ressignificació que la gent que sí que el te interioritzat ha desenvolupat. I aquí és on ens perdem i profetitzem l'apocalipsi.
