Dir 'menes' com qui diu 'moros'
Fa uns dies era a la platja i vaig anar a passejar per la vora de l'aigua. En tornar a la meva tovallola una persona, molt amable, em va dir que l'avisés si volia anar a passejar, que em vigilava les coses. L'hi vaig agrair i llavors va caure la frase infernal: és que aquí hi ronden els 'menes'.
Fa uns anys, uns mesos potser, aquesta persona hauria dit 'moros' en lloc de 'menes' amb la mateixa tranquil·litat, amb la mateixa confiança d'estar compartint amb mi un codi establert, un imaginari comú i gens preocupant, gens ofensiu, gens violent. Assimilar la presència de 'menes' als robatoris, com assimilar-hi la presència de moros, ha esdevingut tan natural com dir-me que venen núvols i aviat plourà.
Com a escriptora crec en el poder màgic de les paraules i com a feminista tinc molt clar que el llenguatge no és innocent, sinó que revela realitat i la construeix, simultàniament. Com que soc tosca de mena, sempre he preferit el llenguatge directe, perquè és més fàcil d'abordar: parlar en femení per encobrir un discurs masclista encara embolica més la troca, com dir 'menes' no suavitza l'impacte racista que prova de diluir-se sota aquest tecnicisme. Fa uns anys, un director d'escola m'explicava que en aquell establiment tots els nens nouvinguts ja havien nascut a Catalunya. 'Nouvinguts', doncs, també va ser un eufemisme interessant que s'aplicava als altres, als racialitzats, tant si havien vingut com si ja havien nascut aquí. D'entrada, no podem saber d'un cop d'ull qui és això que anomenem 'mena' tan a la lleugera. Sabem que parlem de nois racialitzats, d'aspecte marroquí segons el prejudici, perquè les persones marroquines tenen aspectes molt diversos. Sabem que es refereix a menors d'edat, però és ben difícil saber d'un cop d'ull qui té 15 anys i qui en té 18. I no podem saber si estan acompanyats o no. Perquè 'mena' vol dir això: 'menors estrangers no acompanyats'. Ens sona més fi, més de coneixedor dir 'mena', però la idea de fons és la idea racista de sempre que assenyala aquest altre indesitjable a qui carregar les culpes de tot.
La qüestió mai no és només lingüística. Els atacs de gent armada a centres de menors que estem vivint amb massa poc escàndol per la gravetat del fet formen part de tot aquest soroll que alimentem cada cop que utilitzem l'eufemisme. Des del discurs criminalitzador per una qüestió purament administrativa fins al discurs paternalista que inventa històries de vida de persones amb les quals possiblement mai ni han parlat per jugar la carta de la pena i esquivar la carta de la violència que exercim.
Com sempre, en el racisme, la partida es juga a casa. Hauríem d'estar mirant les polítiques migratòries, els acords internacionals i els acords de comerç amb el Marroc que ajuden a sustentar un règim despòtic a l'interior del país que només ens interessa quan ens roben la cartera a la platja i cal assenyalar algú que sigui, clarament, l'altre. Perquè 'nosaltres', els 'nostres' per definició, no robem.
Just aquest estiu s'han donat a conèixer xifres interessants. Això que s'anomena comerç "bilateral" entre el Marroc i Catalunya es veu que està generant 1.500 milions d'euros i que allà hi ha 400 empreses catalanes. Per fer honor a la bilateralitat hauríem de saber també quantes empreses marroquines hi ha a Catalunya i com es reparteixen aquests 1.500 milions d'euros. Ja posats a fer, estaria bé conèixer les condicions laborals de les empreses catalanes al Marroc. I ho escric sense conèixer els detalls però havent viscut al Marroc durant 10 anys i tenint gent propera que treballa per a empreses tèxtils europees en condicions de misèria.
I quan ens caigui la cara de vergonya ja parlarem, si encara cal, de carteristes i de platges.
