Feminismes i LGTB... Què podria anar malament?

La idea que el feminisme i les qüestions LGTB són vasos comunicants i han d'anar de la mà sembla una evidència que ha anat agafant pes a Catalunya, tant en espais d'activisme com de polítiques públiques. A moltes de nosaltres se’ns feia difícil entendre un feminisme que no tingués present la diversitat del desig i la violència que encara rebem totes aquelles que no som “dones com cal”, i se’ns feia igual de difícil entendre les qüestions LGTB sense passar-les pel coneixement i el mètode feminista. Algunes companyes es van preocupar per la desaparició de la paraula dona en aquest nou embolic, però a mi em semblava una preocupació gairebé nostàlgica sense cap base real. Passat el temps, però, resulta que elles tenien raó i la que no va entendre res vaig ser jo.

Corren temps difícils per parlar d'això, quan hi ha una baralla bastant violenta entre qui considera el feminisme com l'espai d'algunes identitats i qui el considera l'espai de totes les identitats o, fins i tot, de totes menys alguna. Reconec que no he seguit el debat a xarxes perquè, ja ho he escrit moltes vegades, crec que el feminisme és un mètode que interpel·la la vida. I el subjecte de la vida és la vida mateixa. Allò que jo entenc per feminisme, doncs, és inclusiu. Però s'ha de portar cap a la inclusivitat, s'hi ha de posar mètode, perquè el feminisme no és un bolet, sinó que neix i creix impregnat dels sistemes que coneixem.

Al meu alumnat l'hi explico així, a lo bèstia, com m'agrada a mi explicar les coses: quan un sistema es veu en perill, es mou un xic per incloure el fet disruptiu i neutralitzar-lo. Quan el sexisme s'ha vist qüestionat ha fet un moviment i ens ha dit: d'acord, us acceptem, però només podeu tenir una tara per cap, una raresa per cap. I obre aquest espai minúscul perquè passin els i les monodefectuoses. Els homes blancs de classe mitjana amb capacitats normatives però, ara ja, amb permís per ser gais o per ser trans (o una cosa o l'altra, diu el sistema). Les dones blanques de classe mitjana amb capacitats normatives però heterosexuals, perquè ser dona ja compta com a defecte per al sistema. És una mena de tetris: desapareix la fila del privilegi absolut, i l'espai passa a ser ocupat per les següents categories. Si en algun moment el sistema sent pressió per incorporar una dona lesbiana, escollirà la que sembli menys lesbiana. I així sembla que van passant coses, però allò que passa és que el sistema en surt reforçat.

Amb aquesta jugada, allò que ens semblava tan bona idea, ajuntar feminismes i LGTB, ha donat com a resultat que les qüestions de gènere estan representades per dones heterosexuals, com a feministes, i homes diversos, però homes, representant l'espai LGTB. Totes les altres possibilitats segueixen tan desaparegudes com abans, o més.

Una cosa, doncs, és que el feminisme inclogui tothom, i una altra cosa és la desaparició constant d'experiències i veus i aquest soroll d'universalisme i suposada neutralitat que encara ho enfanga tot.

Soc conscient també d'un corrent postidentitari que va agafant espai i que, aquest sí, em fa molta gràcia. Gràcia de posar-me a riure per no plorar. Perquè només sento que reivindiquin la fi de les identitats persones que tenen la seva ben reconeguda i a qui, esclar, els fa una mandra infinita sentir les reivindicacions identitàries de gent que no està representada. Normal.

Potser tot això no seria tan problemàtic si apliquéssim allò del coneixement situat i tothom pogués parlar de tot però des del seu lloc, i no suposant que el seu lloc, la seva mirada i les seves necessitats són les de tothom. Si fos així, de fet, es faria evident la manca de veus i de mirades per poder completar el mapa.

Acabo amb un exemple ben pràctic: fa unes setmanes se li va qüestionar a Joaquim Roqueta, president de la Plataforma d'Entitats LGTBI de Catalunya, gestora (atenció) del centre LGTBI de Barcelona, que de les ja escasses 13 entitats que el componen, només 3 estiguin dirigides per dones. "Si aquestes entitats (de dones) volen participar-hi, que vinguin".

La Plataforma i el centre públic que gestiona han d'estar al servei de les entitats i de les persones i no pas a l'inrevés. Si hi ha absències tan clamoroses hem de demanar què està fallant en la gestió del centre i de la Plataforma, no pas què falla en les dones trans, lesbianes i bisexuals que no ocupen els espais de decisió. Així de greu és la cosa. En qualsevol univers paral·lel feminista, aquestes declaracions haurien valgut una dimissió. Ha dimitit Roqueta? Jo diria que no.