En defensa d’obrir un centre heterosexual

L'aforisme 146 de 'Més enllà del bé i del mal' de Nietzsche diu: "Qui lluita amb monstres ha d'anar amb compte de no tornar-se un monstre també. I quan mires molt de temps un abisme, també l'abisme mira dins teu".

M'agrada molt la idea d'abisme entesa a la manera de Fanon remesclat amb l’Escola de Coïmbra, aquesta línia que delimita de manera abismal, de manera insuperable, l'existència de la no existència, les seves possibilitats. I dic 'delimita' perquè la línia no separa, sinó que defineix dins del conjunt què és... i què és excepció. La línia, com la frontera, ni separa ni divideix: crea. En aquest cas, crea una excepció que, si atenem a Agamben, és constitutiva de la norma, és imprescindible a la norma, que queda definida justament per aquesta línia i per les seves excepcions.

Totes aquestes maneres de mirar la realitat i d’analitzar-la, recordem-ho, no són pas la realitat. Són eines que tenim per entendre les dinàmiques socials, són maneres d’explicar-nos la realitat i temptatives d’entendre per què no aconseguim transformar-la sinó fer petites variacions en els components que ens acaben donant resultats decebedorament semblants a l’original.

Mirem d'aterrar tot això: les polítiques de l'excepcionalitat han anat generant la idea que allò "anormal" és problemàtic i que pateix, també, un problema. Aquesta idea de caràcter feixista s'ha anat remodelant sota el paradigma de la tolerància que ha convertit l'odi en pena. La tolerància és un concepte a agafar amb moltes més pinces que les emprades habitualment, perquè és una idea que apel·la a la bona voluntat de la normalitat. Només des de posicions de poder es pot tolerar, i hauríem de demanar més responsabilitat i autocrítica que no pas tolerància. Les excepcionals, doncs, generem amb la nostra existència la ràbia d'alguns i la llàstima d'uns altres, que ens volen ajudar. És en aquest sentit que es repeteix la frase "Jo no soc lesbofòbica / homòfoba / trànsfoba / bifòbica, però no vull que la meva filla sigui tal cosa perquè patirà molt". La normalitat està preocupada perquè patim i ens volen ajudar perquè deixem de patir…, però sense moure la configuració de la normalitat que és la causant mateixa de l’excepcionalitat. Allò que es mou és la raresa, que transita per espais sempre d'excepcionalitat. L'excepció, doncs, en aquest joc de cadires només pot esdevenir "normal" generant una nova excepcionalitat. Processos com l'homonacionalisme figuren en aquesta lògica de generar noves excepcions per generar noves normalitats.

On vull anar a parar? D'entrada, a una constatació evident: les anormals hem sobreviscut fins ara sense gaires ajuts de la normalitat. Ben al contrari, així que no patiu per nosaltres que ja ens ho fem. Jo, personalment, com a "anormal" del gènere que soc, l’única cosa que demanaria és que em deixessin en pau, que amb això jo ja tiro. D'altra banda, cada cosa excepcional que fem per a la anormalitat hauríem de fer-la també per a la normalitat, per posar en evidència les dinàmiques i la dimensió d'aquesta estructura abismal binària. Que obrim un centre LGTBI? Fantàstic. Doncs assenyalem els centres heterosexuals (i cisgènere). De fet, no cal obrir-ne de nous: ja ho són tots els que tenim on, si no es diu res, ja s'entén que allà passaran coses hetero. Perquè si no és així ho assenyalem. "Jornades LGTBI", "art LGTBI", "literatura LGTBI", i així fins a la mandra infinita o fins al vòmit. Assenyalem, doncs, les jornades heterosexuals (que són totes menys les excepcions), l'art heterosexual (que és tot l'art menys les excepcions) i la literatura heterosexual (que és tota menys les excepcions). Posem cartells, de debò. Cartells a la porta, anuncis, plaques. Fem inauguracions. I comencem a desnaturalitzar la norma i a anomenar-la pel seu nom.

Tornem a Nietzsche. Qui lluita amb monstres ha d'anar amb compte que de tant assenyalar la raresa no s'acabi posant de manifest que el que és normal és tan monstruós o més que l'excepció mateixa. I seguim fent, aquest 28-J, allò que hem fet tota la vida, tota la història: sobreviure i ser orgullosament, feliçment anormals.