Els BRICS hi guanyen amb Trump
La setmana del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca pot semblar un moment estrany per posar èmfasi en la creixent fortalesa i capacitat d'acció de potències mitjanes no occidentals com l'Índia, el Brasil, Indonèsia, Sud-àfrica, Nigèria, l'Aràbia Saudita i Mèxic. Sobretot tenint en compte que Trump va declarar en el seu discurs inaugural que "els Estats Units reclamaran el seu legítim lloc com la nació més gran, més poderosa i més respectada de la Terra, inspirant la sorpresa i l'admiració del món sencer", abans d'anunciar que els Estats Units “recuperarien” el canal de Panamà.
Però després de passar tres setmanes recorrent l'Àsia, tenint moltes converses amb acadèmics, funcionaris governamentals, guies turístics i personal d'hotels, em queda clar que gran part de la resta del món estan desplaçant els Estats Units. Per descomptat, moltes de les persones amb qui vaig parlar tenen opinions contundents sobre els Estats Units: alguns admiren el país i el seu nou president, mentre que altres amb prou feines podien contenir el seu menyspreu. Però, en general, estaven més preocupats per com encaixa el seu propi país en un món complicat que pel que els Estats Units facin o deixin de fer.
Irònicament, l'administració Trump podria accelerar (per bé) el canvi cap a un ordre mundial en què molts països se sentin més lliures per donar mostres de poder. Segons la visió del món de Trump, ell i els líders d'altres grans potències –aquelles conegudes pel seu poder nuclear, militar, econòmic o estratègic– poden determinar el curs dels esdeveniments futurs tancant acords sense tenir en compte les opinions dels estats veïns o les regles i normes internacionals. Alhora, Trump veu molt poc valor a lliurar guerres alienes. S'estima més alçar la veu i posar grans aranzels abans que seure a negociar.
Aquesta perspectiva totalment transaccional posa una llum diferent sobre les fonts del poder nacional al segle XXI. En un món d'acords, el més important és el poder de negociació: la capacitat d'obligar altres països a assolir acords que serveixin als interessos propis. I en un món així, resulta que les potències mitjanes tenen molts avantatges, fins i tot quan són considerablement més petites, més pobres i militarment més febles que les grans potències tradicionals.
Al segle XIX i principis del XX, quan els països podien utilitzar la força amb impunitat, el poder s'exercia en funció del poder militar i econòmic, que al seu torn depenia de la mida del territori i de la població, de la disponibilitat de recursos naturals i humans, i de la capacitat d'extreure'ls i aprofitar-los per a fins governamentals. Les grans potències utilitzaven els seus exèrcits i mercats per crear esferes d'influència on podien intervenir gairebé sense restriccions.
Però al món actual del “multialineament”, com l'anomena l'Índia, les potències mitjanes poden tancar acords amb les grans potències i entre si amb diferents fins. L'Índia pot negociar amb el Japó, Austràlia i els Estats Units per millorar la seguretat, amb Rússia pel petroli i el gas, i amb Singapur i altres països de l'ASEAN per l'energia verda. El mantra de Trump dels "Estats Units primer" els ve molt bé a les potències mitjanes, ja que els permet seguir un model similar.
Com ha destacat l'economista de Harvard Dani Rodrik, les potències mitjanes volen poder crear coalicions canviants. Molts d'aquests països són membres dels BRICS+, un grup que va començar amb el Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica (que donen nom al grup). Des de llavors s'ha ampliat per incloure Egipte, Etiòpia, l'Iran, la Unió dels Emirats Àrabs i Indonèsia, i Turquia, Tailàndia i Malàisia han sol·licitat la seva adhesió. L'organització és, sobretot, un canal per teixir aliances ad hoc –de manera que els seus membres augmentin el seu poder de negociació col·lectiu dins de les institucions tradicionals dirigides per Occident.
El comerç entre els membres dels BRICS+ està creixent a passos accelerats. D'altra banda, els EAU, l'Iran i Indonèsia, així com els nous socis dels BRICS+, Nigèria i Kazakhstan, són productors i exportadors de petroli importants o de mida mitjana. Si l'Aràbia Saudita, que encara està “avaluant” la seva adhesió, decideix unir-s'hi, un contingent considerable de països de l'OPEP podria fer reunions al marge a les cimeres dels BRICS+. La qüestió per als saudites, un país del G-20 que pretén intervenir en acords importants amb l'Orient Mitjà i entre l'Orient i l'Occident, és si l'adhesió augmentaria o disminuiria el poder de negociació.
Alguns observadors consideren que el grup dels BRICS+ és l'equivalent al segle XXI del G-77, una coalició de països no-alineats creada el 1964 a les Nacions Unides. Però mentre que els països no-alineats buscaven el poder agrupant-se, els països multialineats poden fer ús d'una àmplia gamma de llaços formals i informals per millorar el poder de negociació individual o plurilateral amb els Estats Units, la Xina, la Unió Europea i altres.
L'actiu més poderós en qualsevol negociació és la capacitat de poder aixecar-se de la taula. Això depèn del que els experts en resolució alternativa de disputes anomenen BATNA, la “millor alternativa per a un acord negociat” de les parts. Les potències mitjanes estan constituint alternatives per als acords negociats en el que consideren termes occidentals.
Fa quatre anys, l'expresident nord-americà Joe Biden va centrar el discurs d'investidura en la restauració i l'enfortiment de la democràcia dins i fora del país. Es va proposar construir un bloc democràtic mundial per contrarestar l'ascens de l'autocràcia, tot i que va modificar la seva postura al llarg de la seva presidència per incloure les no-democràcies amb què els Estats Units havia de fer negocis.
Trump va convidar el president xinès, Xi Jinping, a la seva presa de possessió, per assenyalar el seu compromís diplomàtic –està disposat a negociar-hi–. Aquesta setmana, Trump ha anunciat la seva intenció de ser un “pacificador i unificador”, per posar fi a guerres en curs i evitar que en comencin de noves. Vol, sobretot, guanyar i continuar guanyant, però a través d'acords, no d'armes.
En un context d‟aquestes característiques, el negociador més dur és el rei. Molts països estaran ansiosos per asseure's a taula, encoratjats pel poder de retirar-se quan l'acord proposat no sigui del seu gust. Més que un sistema unipolar o multipolar, aquest món s'assembla a un basar.
Copyright Project Syndicate
